Activitat 12: Què és primer, l'ou o la gallina?

Aquesta pregunta gairebé sempre acaba sense resposta, és com el peix que es mossega la cua: la gallina surt de l’ou, però l’ou existeix gràcies a una anterior gallina, que surt també d’un ou, etcètera.
Però si ho penso bé, crec que abans de tot hi va ésser l’ou.El pas de l’ou a la gallina el podem qualificar com el pas d’un estat a un altre, és a dir, un canvi. En tot canvi hi ha d’haver un estat inicial i un de final.
Jo crec que l’estat inicial d’aquest procés és l’ou, ja que la gallina abans de patir aquest estat ha de ser ou, igual que un adult abans de ser-ho ha de ser nen.

Activitat 11: Teoria de les idees

Quina teoria consideres més coherent, la d'Aristòtil o la de Plató?

La teoria de les idees de Plató es basa en un dualisme entre dos móns: el sensible i l’intel·ligible.El món sensible fa referència al món de les coses particulars, concretes, mentre que l’intel·ligible és el món de la realitat en si mateixa, el món de les idees.Aquesta teoria totalment idealista estableix una relació entre els dos móns, essent el món sensible la còpia de l’intel·ligible.Aristòtil critica aquesta teoria: les seves idees són més realistes. Aquest diu que es pot conèixer l’essència de les coses sense fer referència a un altre món, ja que la projecció del món és menys real que el món sensible.La teoria que a mi em sembla més coherent és la d’Aristòtil: podem conèixer l’essència de les coses.Penso que si realment hagués un món intel·ligible, aquest s’allunyaria molt del nostre pel motiu què les coses que hi romanen en ell són perfectes, i per tant, no podríem captar-hi l’essència, o sí però no seria la mateixa que al nostre mon. És a dir, l’essència d’una cosa ha de ser tant les qualitats com els defectes: concepte que trobarem al món sensible.

Vídeo d'Aristòtil

Projecte 2

Contextualització històrica d'Aristòtil

Aristòtil (Estagira, Macedònia, 384 a.C.–Calcis Eubea, Grècia, 322 a.C.)

(A la imatge: Plató i Aristòtil)

Esdeveniments principals del segle IV a .C:

- Fixació del calendari babilònic.
- En Mesoamérica es desenvolupa l'escriptura zapoteca.
- Macedònia conquista Grècia i l'Imperi aqueménida
- En l'Índia ascendeixen els Maurya.
- El poble íber dels bastetans funda la ciutat de Basti, avui Basa, a Granada (Espanya).
- Es tenen notícies de poblament íber o tartésic anomenat Mastia, després refundat per Asdrubal com Qart Hadasht actual Cartagena


Personatges importants al segle IV a.C:

Alexandre Magne, Aristòtil, Chandragupta Maurya, Darío III, Plató, Euclides...

El segle IV a.C

Mentre uns consideren els segles V i IV a. de C. una sola època la clàssica, uns altres passen per alt el segle IV a. de C. fins al regnat d'Alexandre Magne, considerant-lo un període d'escassa importància i decadència comparat amb el segle V a. de C. Però aquesta època de transició va durar ni més ni menys que 70 anys, entre l'època clàssica pròpiament aquesta i Alexandre, que comença una nova era, però aquest com altres períodes no s'inicia de cop i volta sinó que sempre hi ha una etapa de transició cada vegada més valorades pels historiadors.

Hi ha diferents aspectes que separen a la primera i segona meitat del s. IV:

Aspecte polític

Caracteritzat per la dissolució de la idea de les Polis i el pas a la concepció del “l’imperi universal” d'Alexandre, predominant en aquesta transició:

- La proliferació de lligues de ciutats.
- La monarquia militar
- El ressorgiment de les Tiranies, com aspecte predominant del s. IV.

Hi va haver-hi nestabilitat i decadència de les polis sobretot en l'època entre la cridada de Pau del Rei (386) i la batalla de Mantinea (362). Aquesta inestabilitat es veu agreujada per:

- La violència dels mercenaris, utilitzats en nombroses guerres, ja que havia poc interès dels ciutadans en la defensa de la seva pàtria i el període militar es veia com una càrrega. Professionalitzant-se tant els estrategues convertint-se en generals professionals com els exèrcits.

- L'esperit de revenja dels bandejats. Eren un greu perill per a l'estabilitat política de les ciutats, ja que eren desposseïdors dels seus drets i de les seves fortunes, i quan es produïa el canvi polític i tornaven, es venjaven dels seus enemics provocant greus desordres.

Aspecte econòmic

Hi ha una gran diferència entre les dues meitats del segle:

La primera meitat:

Es caracteritza per una profunda crisi, a causa de les contínues lluites i com conseqüències:
- La proletarització de la població
- La falta de treball
- El despoblament d'extenses regions.
- La reducció dels mercats a causa de contínues guerres a Grècia.

La segona meitat:

Hi ha un gran canvi, a partir de les conquestes d'Alexandre, es va potenciar l'economia i hi ha obertura de nous mercats. El comerç és a gran escala i les riqueses d'Orient fluïen cap a Grècia i Occident.

Aspecte ètnic i social

Hi ha una anivellació de classes socials i una barreja de races. Les cultures d'Orient i Occident inicien un procés d'intercanvis.

Aspecte religiós

La religió tradicional grega serà substituïda per cultes universals i déus nous en el Panteó hel·lènic. Isis, Cibeles, Sabazio i Mithra. Les religions s'estén per occident i proliferen les religions de salvació.

Aspecte artístic

L'art grec es desenvolupa en diferents llocs i van florir nombroses escoles, reflectint la importància de l'individu i la seva personalitat individual, així com les seves inquietuds, tot això en un realisme que no exclou la vellesa o el dolor. La construcció que destaca és el Mausoleu de Mausolo de Caria en Halicarnaso. En escultura els grans mestres d'aquest segle són Escopa (420-350?), Praxíteles (400-330), Lisipo (350-300). Però aquest segle és sobretot, en escultura, l'art del retrat, de l'obra de Lisipo, que no exclou la caricatura o la idealització, en la qual es representen la personalitat espiritual i no el físic del personatge. En pintura arriba a l'art d'aquest segle el seu apogeu amb el jònic Apel·lis.

Aspecte filosòfic

És en aquesta època, amb la cultura organitzada, amb acadèmies i escoles, quan van ser creades la filosofia i la ciència i es van llegar a èpoques posteriors els instruments necessaris per al progrés del saber i per a transmetre l'herència espiritual de Grècia a la resta del món. Es produeix el pas “del mite al logos”, s'ha descobert el concepte de Physis o natura, amb lleis immutables que no podien ser violades per factors externs i el logotips es va aplicar als problemes de l'home. Les dues figures principals són Plató (428-347) i Aristòtil (384-322) .

Aspecte literari

El s. IV marca la plenitud de la prosa grega, que es converteix en el llenguatge de la filosofia, adornant-se amb bellesa i eloqüència imposada per la moda i recollida pels logògrafs de l'època. Floreixen totes les formes de l’oratòria: La judicial, la política i la retòrica. Però les diferències entre les tres eren de caràcter didàctic ja que les tres podien ser conreades per la mateixa persona. Destaquen els oradors àtics: Xenofont, Tucídides i Plató, amb ells la prosa, al contrari que amb els sofistes es va ajustar a les preocupacions i va saber adaptar-se tant al breu i clar estil de Lísies com a l'amplitud i magnificència de l'estil d’Isòcrates.
La comèdia ja no és alimentada per la política, es refugia en la paròdia del mite o personatges històrics (Menandro i Aristófanes). La producció veritablement representativa va ser la prosa, que va eclipsar en la memòria a la poesia, tenint en aquesta època les seves arrels la novel·la. Entre els historiadors destaquen. Éforo, Xenofont (considerat pels antics com el tercer dels grans historiadors), Teopompo, Timeu...
Així mateix l'època hel·lenística va produir una gran quantitat d'escriptors l'obra dels quals s'ha perdut o que només es pot reconèixer en la d'autors posteriors. I no va sorgir cap historiador grec per a tractar-la.

Naixements i defuncions:

Nascuts en els anys 380 a. C:

Aristòtil, Clito el Negre,Demóstenes, Éforo de Cime...

Defuncions en 322 a. C:
Ariarates, Aristòtil, Demóstenes, Hipérides, Leonat...

La dècada del 320 a. C:

Mor Alexandre Magne i s'inicien les guerres de diaconos, que més tard formarien els regnes hel·lenístics

Batalles al segle IV a.C:

Resum del Fedó

El FEDÓ PER PARTS:

- El diàleg, primerament, esdevè entre Fedó i Euquècrates.
- Sòcrates exposa la seva visió de la mort i les seves teories de l'ànima i argumenta sobre això basant-se en la successió de contraris, en la reminiscència...
- Aquests arguments dónen fruit a una discussió entre Símies (defensa l'ànima com la harmonia) i Cebes (parla de l'ànima com la mort).
- Sòcrates argumenta sobre aquests dos, i seguidament es tracta el tema del més enllà.
- El Fedó finalitza amb la mort de Sòcrates.

Text de Plató: El coneixement racional

El coneixement racional: Cràtil, 440a-b.

“És raonable sostenir que ni tan sols existeix el coneixement, Cràtil, si totes les coses canvien i res no es manté. Car si això mateix, el coneixement, no deixés de ser coneixement, romandria sempre i seria coneixement. Però si, fins i tot, la forma mateixa del coneixement canvia, simultàniament canviaria a una altra forma de coneixement i ja no seria coneixement. Si sempre està canviant, no podia haver sempre coneixement, i d’acord amb aquest raonament, no hi hauria ni subjecte ni hi ha objecte de coneixement; si existeix allò que és bell, allò que és bo i cadascun dels éssers, és evident per a mi que el que ara diem nosaltres no s’assembla gens al flux ni al moviment.”

Aquest text de Plató planteja el coneixement de forma inestable, el qual ja no es podria anomenar com tal pel fet de que allò que canvia mai serà coneixement.
Si tot està sotmès a canvi, com podem parlar d’un coneixement subjectiu?El coneixement són com les arrels de la realitat, quelcom necessari, etern, objectiu i universal. És l’aprofundiment de cada idea.Aquestes arrels no hi seran en el moment que un concepte sigui “x”, però demà “y”: si la bellesa avui és el dia, i demà la nit, com puc conèixer? Com diria Plató, no es podria oferir una visió objectiva i universal de les coses que canvien. No hi podríem fomentar la ciència.
Per tant, el coneixement tindria el seu límit en l’opinió o doxa.

El mite de la caverna a l’actualitat

Si els pensaments de Plató els poguéssim traslladar a l’actualitat, crec que la nostra societat faria referència a la caverna, ja que vivim en una societat completament superficial i dominada.
Cadascun de nosaltres som com aquells presoners que va descriure Plató. Les ombres que passen per davant és només allò que els polítics i aquells que ens dominen ens volen mostrar.
A la nostra societat se’ns mostra una cosa tan petita com les ombres de la caverna i se’ns deixa de mostrar la veritat, la part sota el mar d’aquest gran iceberg on vivim.
Però nosaltres tampoc lluitem per sortir d’aquesta presó, ja que tenim totes les comoditats per viure bé i no necessitem fer-nos cap pregunta.
Aquell presoner que es va desencadenar i lluità per fer saber als altres la veritat pren la figura en l’actualitat del filòsof, que abans d’acceptar els ideals que arriben de la societat, fan una recerca d’ella i de la veritat.

Comentari; El mite de la caverna

El diàleg del mite de la caverna comença fent referència al món sensible.
Els homes presoners de la caverna no veuen altra cosa que les ombres d'éssers que passen rere seu, però que ells no poden veure. Aquests presoners limiten el seu món, el seu concepte de veritat, de realitat... a aquelles ombres que veuen passar. Aquest seria el seu món sensible.
Si un presoner pogués sortir d'aquella caverna i apropar-se al que seria el seu món intel·ligible, d'un bon principi no podria mirar directament els objectes de la realitat -la recerca de la veritat-, ja que tota recerca requereix un procés: per això el presoner primer ha de basar-se en reflexos per entendre les coses, fins que finalment pot mirar directament al sol: això seria la fi de la recerca, ja que aquest ja té la veritat i ja pot entendre l'origen, la causa i el perquè de les ombres que sempre havia vist al món sensible.

El mite de la caverna, Plató.

"Y a continuación -seguí-, compara con la siguiente escena el estado en que, con respecto a la educación o a la falta de ella, se halla nuestra naturaleza.Imagina una especie de cavernosa vivienda subterránea provista de una larga entrada, abierta a la luz, que se extiende a lo ancho de toda la caverna, y unos hombres que están en ella desde niños, atados por las piernas y el cuello, de modo que tengan que estarse quietos y mirar únicamente hacia adelante, pues las ligaduras les impiden volver la cabeza; detrás de ellos, la luz de un fuego que arde algo lejos y en plano superior, y entre el fuego y los encadenados, un camino situado en alto, a lo largo del cual suponte que ha sido construido un tabiquillo parecido a las mamparas que se alzan entre los titiriteros y el público, por encima de las cuales exhiben aquellos sus maravillas.

- Ya lo veo-dijo.

- Pues bien, ve ahora, a lo largo de esa paredilla, unos hombres que transportan toda clase de objetos, cuya altura sobrepasa la de la pared, y estatuas de hombres o animales hechas de piedra y de madera y de toda clase de materias; entre estos portadores habrá, como es natural, unos que vayan hablando y otros que estén callados.

- ¡Qué extraña escena describes -dijo- y qué extraños prisioneros!

- Iguales que nosotros-dije-, porque en primer lugar, ¿crees que los que están así han visto otra cosa de sí mismos o de sus compañeros sino las sombras proyectadas por el fuego sobre la parte de la caverna que está frente a ellos?

- ¿Cómo--dijo-, si durante toda su vida han sido obligados a mantener inmóviles las cabezas?

- ¿Y de los objetos transportados? ¿No habrán visto lo mismo?

- ¿Qué otra cosa van a ver?

- Y si pudieran hablar los unos con los otros, ¿no piensas que creerían estar refiriéndose a aquellas sombras que veían pasar ante ellos?

- Forzosamente.

- ¿Y si la prisión tuviese un eco que viniera de la parte de enfrente? ¿Piensas que, cada vez que hablara alguno de los que pasaban, creerían ellos que lo que hablaba era otra cosa sino la sombra que veían pasar?

- No, ¡por Zeus!- dijo.

- Entonces no hay duda-dije yo-de que los tales no tendrán por real ninguna otra cosa más que las sombras de los objetos fabricados.

- Es enteramente forzoso-dijo.

- Examina, pues -dije-, qué pasaría si fueran liberados de sus cadenas y curados de su ignorancia, y si, conforme a naturaleza, les ocurriera lo siguiente. Cuando uno de ellos fuera desatado y obligado a levantarse súbitamente y a volver el cuello y a andar y a mirar a la luz, y cuando, al hacer todo esto, sintiera dolor y, por causa de las chiribitas, no fuera capaz de ver aquellos objetos cuyas sombras veía antes, ¿qué crees que contestaría si le dijera d alguien que antes no veía más que sombras inanes y que es ahora cuando, hallándose más cerca de la realidad y vuelto de cara a objetos más reales, goza de una visión más verdadera, y si fuera mostrándole los objetos que pasan y obligándole a contestar a sus preguntas acerca de qué es cada uno de ellos? ¿No crees que estaría perplejo y que lo que antes había contemplado le parecería más verdadero que lo que entonces se le mostraba?

- Mucho más-dijo.

II. -Y si se le obligara a fijar su vista en la luz misma, ¿no crees que le dolerían los ojos y que se escaparía, volviéndose hacia aquellos objetos que puede contemplar, y que consideraría qué éstos, son realmente más claros que los que le muestra .?

- Así es -dijo.

- Y si se lo llevaran de allí a la fuerza--dije-, obligándole a recorrer la áspera y escarpada subida, y no le dejaran antes de haberle arrastrado hasta la luz del sol, ¿no crees que sufriría y llevaría a mal el ser arrastrado, y que, una vez llegado a la luz, tendría los ojos tan llenos de ella que no sería capaz de ver ni una sola de las cosas a las que ahora llamamos verdaderas?

- No, no sería capaz -dijo-, al menos por el momento.

- Necesitaría acostumbrarse, creo yo, para poder llegar a ver las cosas de arriba. Lo que vería más fácilmente serían, ante todo, las sombras; luego, las imágenes de hombres y de otros objetos reflejados en las aguas, y más tarde, los objetos mismos. Y después de esto le sería más fácil el contemplar de noche las cosas del cielo y el cielo mismo, fijando su vista en la luz de las estrellas y la luna, que el ver de día el sol y lo que le es propio.
- ¿Cómo no?
- Y por último, creo yo, sería el sol, pero no sus imágenes reflejadas en las aguas ni en otro lugar ajeno a él, sino el propio sol en su propio dominio y tal cual es en sí mismo, lo que. él estaría en condiciones de mirar y contemplar.
- Necesariamente -dijo.
- Y después de esto, colegiría ya con respecto al sol que es él quien produce las estaciones y los años y gobierna todo lo de la región visible, y que es, en cierto modo, el autor de todas aquellas cosas que ellos veían.
- Es evidente -dijo- que después de aquello vendría a pensar en eso otro.
- ¿Y qué? Cuando se acordara de su anterior habitación y de la ciencia de allí y de sus antiguos compañeros de cárcel, ¿no crees que se consideraría feliz por haber cambiado y que les compadecería a ellos?
- Efectivamente.
- Y si hubiese habido entre ellos algunos honores o alabanzas o recompensas que concedieran los unos a aquellos otros que, por discernir con mayor penetración las sombras que pasaban y acordarse mejor de cuáles de entre ellas eran las que solían pasar delante o detrás o junto con otras, fuesen más capaces que nadie de profetizar, basados en ello, lo que iba a suceder, ¿crees que sentiría aquél nostalgia de estas cosas o que envidiaría a quienes gozaran de honores y poderes entre aquellos, o bien que le ocurriría lo de Homero, es decir, que preferiría decididamente "trabajar la tierra al servicio de otro hombre sin patrimonio" o sufrir cualquier otro destino antes que vivir en aquel mundo de lo opinable?
- Eso es lo que creo yo -dijo -: que preferiría cualquier otro destino antes que aquella vida.
- Ahora fíjate en esto -dije-: si, vuelto el tal allá abajo, ocupase de nuevo el mismo asiento, ¿no crees que se le llenarían los ojos de tinieblas, como a quien deja súbitamente la luz del sol?
- Ciertamente -dijo.
- Y si tuviese que competir de nuevo con los que habían permanecido constantemente encadenados, opinando acerca de las sombras aquellas que, por no habérsele asentado todavía los ojos, ve con dificultad -y no sería muy corto el tiempo que necesitara para acostumbrarse-, ¿no daría que reír y no se diría de él que, por haber subido arriba, ha vuelto con los ojos estropeados, y que no vale la pena ni aun de intentar una semejante ascensión? ¿Y no matarían; si encontraban manera de echarle mano y matarle, a quien intentara desatarles y hacerles subir?.
- Claro que sí -dijo.
III. -Pues bien -dije-, esta imagen hay que aplicarla toda ella, ¡oh amigo Glaucón!, a lo que se ha dicho antes; hay que comparar la región revelada por medio de la vista con la vivienda-prisión, y la luz del fuego que hay en ella, con el poder del. sol. En cuanto a la subida al mundo de arriba y a la contemplación de las cosas de éste, si las comparas con la ascensión del alma hasta la. región inteligible no errarás con respecto a mi vislumbre, que es lo que tú deseas conocer, y que sólo la divinidad sabe si por acaso está en lo cierto. En fin, he aquí lo que a mí me parece: en el mundo inteligible lo último que se percibe, y con trabajo, es la idea del bien, pero, una vez percibida, hay que colegir que ella es la causa de todo lo recto y lo bello que hay en todas las cosas; que, mientras en el mundo visible ha engendrado la luz y al soberano de ésta, en el inteligible es ella la soberana y productora de verdad y conocimiento, y que tiene por fuerza que verla quien quiera proceder sabiamente en su vida privada o pública.

- También yo estoy de acuerdo -dijo-, en el grado en que puedo estarlo."

L’ intel·lectualisme moral socràtic, Plató

L’ intel·lectualisme moral socràtic: Protàgoras, 352b-c.

"Sóc.-- La gent creu de la ciència que no té cap força, ni dirigeix ni comanda; ben lluny de considerar que té aquestes funcions, creu que àdhuc en l'home en qui existeix no és la ciència que comanda, sinó una altra cosa, adés la passió, adés el plaer, adés l'enuig, ara l'amor, sovint la temença, considerant la ciència, en resum, com un esclau, el qual fan anar d'una banda a l'altra totes les altres forces.
¿Et sembla a tu una cosa així, o bé et sembla que la ciència és quelcom de bell i capaç de comandar l'home, talment que aquell que coneix el bé i el mal no es deixa governar per res més i tot ho fa segons el que la ciència ordena, perquè la ciència és per a l'home la millor auxiliar de l'enteniment?"

Aquest text parla de la subestimació de la ciència per part de la societat: descriuen ciència com el producte de diferents sentiments i experiències, com poden ser l’amor, la passió, l’enuig…
La societat no separa d’aquests conceptes el terme ciència.
A final de text, es planteja una pregunta: si s’accepta aquest concepte de ciència o aquesta es coneix com l’enteniment i l’assoliment del que està bé i el que no, i per tant l’ensenyament a obrar segons el bé.

A la pregunta plantejada:
Jo crec que la ciència ha de ser per tots el mateix: un saber que pugui arribar a fer-nos savis. L’estudi de la ciència ha d’englobar tot tipus d’enunciats: tant filosòfics, com matemàtics, astrològics... però també ha de ser influenciada per la societat, ja que depenent de les nostres actituds, la ciència prendrà uns valors o uns altres.


“La ciencia (del latín scientia 'conocimiento') es el conjunto de conocimientos obtenidos mediante la observación y el razonamiento, sistemáticamente estructurados y de los que se deducen principios y leyes generales.” , Wikipedia

“ Saber o erudición. Habilidad, maestría, conjunto de conocimientos en cualquier cosa.” Diccionario de la Real Academia Española

"Vivimos en una sociedad profundamente dependiente de la ciencia y la tecnología y en la que nadie sabe nada de estos temas. Ello constituye una fórmula segura para el desastre." Carl Sagan (científico estadounidense)

“Ninguna ciencia, en cuanto a ciencia, engaña; el engaño está en quien no sabe” Miguel de Cervantes

“La ciencia es la progresiva aproximación del hombre al mundo real” Max Planck (físico alemán)

Aristòtil

Filòsof grec. Juntament amb Plató és el més important filòsof de l'antigüitat i un dels més importants de tota la història de la filosofia.

Vida d'Aristòtil

Va néixer a la ciutat d'Estagira (l’actual Stavro), a la península Calcídica. Va viure la seva infantesa a la ciutat macedònica de Pela i, morts els seus pares, va passar a Atarneo, amb el seu tutor, Pròxeno, que el va enviar a Atenes per a que completés allà la seva educació. L’any 367/366 a.C. ingressa Aristòtil, als 17 anys, en la Acadèmia de Plató. L’ingrés d’Aristòtil a l’Acadèmia platònica, coincideix amb l’època en la que Plató, que tenia ja llavors 60 anys: es trobava a Sicília, i no va tornar fins l'ant 364. Aristòtil va romandre a l’Acadèmia 20 anys, fins a la mort de Plató. Tornà a Atenes el 335, als 50 anys d’edat i 13 després d’haver sortit d’ella, i funda la seva pròpia escola, el Liceu, que es destinarà a unes investigacions relacionades amb la ciència de la naturalesa. A la mort d’Aristòtil, Teofrast d’Èresos, el seu deixeble preferit, va ser el seu successor en la direcció del Liceu.

Pensament i obres

Segons la cosmologia aristotèlica, el cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

· Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.

·Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

Aristòtil considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: el nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.

Les obres que es coneixen d’Aristòtil pertanyents als primers anys fan suposar un període de fidelitat inicial a les idees platòniques amb certa actitud de revisió de la teoria de les idees. Sobre les idees i Sobre el bé són obres de joventut, a l’estil dels diàlegs platònics.

L’obra escrita d'Aristòtil es pot dividir en tres grups: escrits populars escrits en forma de diàleg; materials per als tractats científics, i obres científiques. Llevat de la Constitució d'Atenes (única de les obres conservada de les 158 descripcions de constitucions gregues), tots els escrits conservats pertanyen al tercer grup. Els diàlegs són de l’època de l'Acadèmia; Diògenes Laerci en cita dinou títols, entre els quals: Protrèptic, Sobre la filosofia i Sobre la monarquia. Totes les següents són obres científiques, de l’època de maduresa. L' Órganon és el conjunt dels tractats de lògica. Per altra part, són obres de filosofia natural: Física, Del cel, De la generació i de la destrucció i Dels meteors. Del món és probablement apòcrifa. Sobre psicologia: De l’ànima i els tractats que reberen després el títol col·lectiu de Parva naturalia. D'història natural: Història dels animals, De les parts dels animals, Del moviment dels animals i De la generació dels animals. Segueixen alguns tractats apòcrifs sobre qüestions matemàtiques, òptiques, musicals i fisiològiques. La Metafísica tracta de les qüestions més generals. La moral és recollida en tres tractats: l'Ètica a Nicòmac, la Gran Moral i l'Ètica a Eudem. Finalment hi ha la Política, la Retòrica i la Poètica. Es conserven també, algunes cartes i poemes.

Per saber-ne més, feu clic aquí.

Del no res no pot sortir res

Si tenim zero, mai podrem tenir un, ni dos, ni tres...
Si tenim zero és perquè abans també teníem zero, i amb zero ens quedarem.
No pot sortir alguna cosa on no hi ha res. Tothom sap que fer aparèixer del no res a un conill del barret d’un “mag” és impossible: hi ha d’haver alguna mena de trampa, perquè del no res no pot sortir res.
No podem crear si no disposem de les eines per fer-ho. Fins i tot amb una simple gota d’aigua podríem esdevenir alguna cosa, però quan aquesta gota no és, ho demés tampoc.
El no res és sempre així, una absència d’éssers constant, tot ple de limitacions: quan apareix el no res, buscar l’equilibri per trobar alguna cosa és impossible.

Parmènides: textos 1, 2, 3, 4 i 5

Els textos de Parmènides, l’autor més influent de tots els presocràtics, tracten sobre l’ésser i el no ésser: l’ésser es pot pensar i es pot saber d’aquest, diferència principal entre aquest i el seu contrari, ja que del no ésser no podem ni podrem saber-ne res: si ho salpiquéssim, passaria a ser ésser.
Per això Parmènides al segon text fa referència a la relació entre “pensar” i “ésser”. Sempre, fins i tot quan pensem inconscientment, estem pensant en éssers. Només podem pensar en éssers: ho és tot el que ens envolta. El que ens envolta no podrem ni dispersar-ho, ni tallar-ho, perquè com diu Parmènides, la realitat és quelcom que no canvia, i per tant, el lloc per on començar la nostra recerca de la veritat és indiferent, ja que tots els camins portaran a la veritat i a una cosa estable i immutable.

Heràclit: textos 1, 2, 4 i 5

Els textos d’Heràclit tracten sobre el canvi i la lluita de contraris.
El primer text parla de la ignorància de la raó que sempre en roman, ja que també ignorem els nostres actes, actuem sense ser conscients de que ho estem fent.
El segon text tracta la lluita de contraris i la necessitat d’aquesta per crear el canvi i la més bella harmonia. Els contraris s’atrauen, tot ha estat format per la discòrdia, ja que si no existís la nit tampoc podria existir el dia, i que es faci de dia implica l’absència de la nit, perquè son contraris.
El quart text fa referència al canvi. Entrem al mateix riu però mai ens banyarem en les mateixes aigües, ja que tot flueix, i és impossible reunir totes les condicions per tornar a fer una cosa que ja està feta pel motiu que tot flueix.
Els cinquè text parla del logos, de la dialèctica de contraris, d’allò que organitza els canvis que tenen lloc a l’univers. El logos fa que “totes les coses en siguin una”, ja que és el principi ordenador que des d’un origen ha organitzat l’univers tal i com ara nosaltres el coneixem.

Anaximandre

“D’allà on ve el naixement als éssers, allà trobem també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l’ordre del temps.”

Aquest text d’Anaximandre gira entorn el que ell considera l’arkhé: l’ápeiron. Quan un ésser neix, neix amb la “seguretat” que també tindrà un final, ja que l’estat de l’univers era cap cosa, i en cap cosa es quedarà. Els temps és quelcom dona sentit al kósmos: podem parlar de passat, present i futur. Per tant a mesura que passa el temps, ens anem apropant al final, i l’estat originari dels éssers.

Curs 2009-2010
Nou curs: noves preguntes a resoldre.

Fonaments de l'estat social i democràtic de dret

El resum del power point del tema 13 ha estat suprimit per poder seguir pujant altres treballs.

Discuplin les molèsties!

Societat i estatsegons Ortega y Gasset

Idees principals:
Segons ortega y Gasset, el poder públic el duu a terme cadascun dels ciutadans d'una comunitat. El liberalisme és allò que posa límits a aquest poder per evitar que despareguin els drets de les persones, ja queel poder públic en cap de les condicions reconei cap límit. L'error de viure en democràcia és que creiem que així no predominarà l'absolutisme.

Títol: El poder públic no absolut dels ciutadans

Comentari:
Estic d'acord amb l que diu Ortega y Gasset, pel fet que no tracta el poder public com una cosa absoluta, si fos així, la societat només respondria pero aquelles persones que formessin part del poder absolut, i els demés quedarien desplaçats.

Ciutadania democràtica

De quina manera l'autor caracteritza la ciutadania en aquest text? La ciutadania es tothom,fins i tot els marginats, els immigrants... és un tipus de ciutadania inclusiva.

Per què diu que el principi de voluntarietat ha de ser considerat a l'hora d'entendre la nacionalitat del ciutadà?
És el ciutad´el que ha de prendre aquesta decisió.

A què es refereix quan esmenta l'afirmació de la independència nacional?
La pertinenç a un estat no necessàriament lliga a què els territoris puguin independitzar-se,
Per què considera que aquests models d'entendre la democràcia són excloents?
Al fet què aquesta identitat culmini en un estat propi.

Dilema 3

Què ha de fer el professor? Posar-li la nota que es mereix, no menys però tampoc més.

Analitza-ho exposant en una columna les conseqüències que té pujar-li la nota i en una altra no pujar-li.
Pujar la nota: *Suposaria felicitat per a l'alumne i poder cursas la carrera que vol.
No pujar la nota: *El professor no seria just, ja que per aquest mateix motiu, li hauria de pujar la nota a tothom perquè li donés la seva carrera perquè ´´es el que més desitja".

Veus algun conflicte entre felicitat i justícia? On? Per aconeguir la felicitat de l'alumne e professor ha de renunciar a la justícia.

Com resoldria aquest problema un utilitarista de l'acte? I un utilitarista de la regla? L'utilitarista de l'acte li posaria la nota ja que només es valorarien les conseqüències, i l'utilitarista de la regla no li pujaria la nota, ja que parlem d'un fet amoral.

Quina regla creus que aplicaria el representant de l'utilitarisme de la regla?
No pujr-li la nota a cap alumne, que cadascun tingui la que es mereix.

Dilema 2

Què ha de fer l'Alfons? Hauria de seguir amb la feina tot i les conseqüències de l'impacte mediambiental, ja que si renunciés al seu lloc de treball, no guanyaria res, si no ocupés ell el càrrec l'ocuparia un altre.

L’Alfons ha de canviar de feina i sacrificar el benestar de la seva família pel benestar futur de la humanitat? Per què? No, perquè el es una minora, no canviaria res al benestar de la humanitat. Hauria de millorar el benestar de la seva família.

Tenim obligacions amb les generacions futures? En principi les hauriem de tenir, ja que el principi de responsabilitat consta en deixar el món igual que nosaltres l'hem trobat.

Com es pot resoldre el conflicte de dret dels pobles a explotar la seva riquesa natural per subsistir i el dret de la humanitat a mantenir els "pulmons" de la terra? Buscant altres recursos amb el quals es puguin guanyar la vida i reduint la quantitat d'arbres que es poden talar.

De qui són responsabilitat els problemes mediambientals? Dels governs? Dels individus? Per què? Jo crec que els que poden posar fi a això son els governs de cada pais, ja que tenen un gran poder.

Que diria un utilitarista? Segons l'utilitarista, s'hauria de seguir la regla de major felicitat pel major nombre de persones, per tant, hauria de deixar el treball.

Dilema 1

Què ha de fer la mare d'en Lluís: firmar el justificant o no?Jo crec qu no erquè la mare amb això la única cosa que fa és donar-li un mal costum al seu fill. Potser això li ajuda a que es tregui bé tot el curs, però el noi no haurà aprés a ser responsable ni just.

És correcte mentir per protegir algú? Sempre depén del context i la situació, però en un principi, no és correcte.

Què és abans: protegir un fill perquè no pateixi o que un fill no cometi una injustícia encara que pateixi? Jo crec que el noi hauria de patir com tots els seus companys están patint, perquè aquí no tractaríem un tema de patiment, sinó d'injusticia.

El fi "aprovar" justifica tots els mitjans? No el justifica, ja que s'han de seguir unes normes de convivència.

La intenció de la mare d'en Lluís és bona? Sí, ella vol ajudar al seu fill i facilitar-ne les coses.

Quines conseqüències pot tenir per a un Lluís que la mare el protegeixi sempre? Que en Lluís s'acabaria acostumant i no seria just per als demés.

És comparable la conducta d'en Lluís a "copiar en els exàmens"? Es podria comparar pel fet què en els dos casos, en Lluís s'está saltant les normes i el fi és el mateix: aprovar.

Si tots els alumnes fessin com en Lluís, què passaria? Que estariem en una lliuta constant, ja que ens mouriem per l'egoisme propi.

Definicions

Intel·lectualisme moral: posició que afirma que qui coneix la virtut obra segons ella, i qui obra malament ho fa per ignorància.
Maièutica: és l’art de donar llum a la veritat.
Hedonisme: és una teoria que es basa en que ser feliç significa experimentar plaer i fugir dels dolors.
Felicitat (Aristòtil): teoria que considera que ser feliç és ser home en el sentit més ple de la paraula.Si hi ha una activitat que ens distingeix com a homes, ser feliç consistirà exercir-la.
Prudència: Saviesa pràctica que ens ajuda a deliberar el bé proposant-nos el que ens convé. Ens ajuda a trobar el terme mig entre el defecte i l'excés.
Pau interior: estat que ha d’arribar el savi estoic per fer-se insensible al dolor i les opinions. Els fets externs no estan a les nostres mans.
Aritmètica dels plaers: teoria utilitarista que defensa la suma dels plaers i que tots els plaers són iguals en qualitat.
Utilitarisme de la regla: Exigeix tenir en copte si l’acció en es sotmet a alguna de les regles que ja considerem morals.
Ètica deontològica: es preocupa pel deure i per la justícia de les normes.
Imperatiu categòric: ordres que obliguen de manera incondicional i universal, són ordres morals. Són ordres que manen sense condicions, sense prometre res a canvi.
Dignitat humana: és el valor que implica que els ésser humans som únics i sense preu.
Intuïcionisme dels valors: capacitat de poder captar el valor de les coses a través d’una intuïció emocional.
Comunitarisme: èticc que defensa les comunitats concretes davant la pèrdua d'identitat i l'individualisme.
Universalisme: són valors que tothom ha de compartir, que sustenten que l'autèntica solidaitat és la universal.

La persona té dignitat i no preu

pág.200, doc 9.

Idees principals:
El text de Kant comença introduint dos termes amb una principal diferència: el fi, que no es pot substituir, el qual té una dignitat, i el preu o mitjà que utilitzem per assolir-lo, que pot variar. Hi existeixen molts tipus de fins: es diferencien els universals, on tothom hi està d’acord, i aquells que es guien per les nostres satisfaccions personals, tots ells marcats per la dignitat. També té un paper especial la moral, ja que ella ens dona les pautes per saber per on orientar els nostres fins.

Títol: La importància de la dignitat a l’ésser humà.

Comentari:
La dignitat i la moral és allò que ens mou, per això diem que un fi que ens proporciona una certa dignitat no es pot substituir, ja que la nostra moral, la satisfacció personal, la felicitat que podrem assolir... només és equivalent a un sol fi. Per arribar a aquest, podem escollir diferents mitjans amb preus equivalents segons la seva importància. I relacionant això amb el que Kant tracta després, crec que els fins universals comporten un preu més alt i una major dignitat; els vertaderament importants són aquells que tothom comparteix i fan possible la convivència, tot i que necessitem la nostra dignitat personal, és a dir, aportar-nos els nostres propis fins per poder ser feliços.

Text d'Immanuel Kant, considerat per molts el filòsof més important de la Modernitat, va nèixer a la ciutat de Königsberg en 1724,i va morir al 1804.

“És millor ser persona insatisfeta que porc satisfet”

Por ello, más allá de la cantidad de placer es importante interrogarnos sobre su calidad. La libertad se convierte en un bien intrínseco. John Stuart Mill cuestiona la primera generación de pensadores utilitarios. “Es mejor ser una persona insatisfecha que un cerdo satisfecho; es mejor ser un Sócrates insatisfecho que un tonto satisfecho.”



Si ens quedéssim amb el fi últim de tot ésser humà, la felicitat, ens hauríem de decantar en un principi pel porc satisfet, però per desgràcia la vida és massa complicada per deixar les coses aquí. Suposo que quan en la vida les coses van malament, ser porc satisfet és la forma de treure aquests mals de sobre, però també podem veure la vida d’una altra manera: veure que aquestes desgràcies un cop superades faran de mica en mica més gran la nostra persona, és a dir, actuar com una persona sàvia tot i que després vingui l’estat d’insatisfacció.
Si fóssim porcs satisfets podríem fer una llarga llista de les coses que no veuríem, no sabríem, no ens interessarien, i limitaríem el nostre gran món a una cosa massa petita. El porc satisfet es lligaria amb el desinterès, en quedar-nos només vora el gran oceà on molts savis naveguen intentant pescar alguna cosa nova.
A la vida hem d’anar evolucionant i aprofitant tot allò que tenim, hem de treure-li partit. Tenim masses creacions, belleses, llocs per visitar, vides que saber, llibres, pel·lícules, obres de teatre que contemplar, experiències que compartir, i un llarg etcètera per quedar-nos amb què 2+2 són 4.

Obrar conforme a la virtut més perfecta

pág.195, doc 3

Idees principals
Aquest text d’ Aristòtil relaciona la recerca de la felicitat amb l’ànima, prescindint en part, de la raó, i contra més bondat posem a aquesta recerca, millor serà el nostre fi. Per arribar-hi hem d’assolir unes virtuts treballades dia rere dia.

Títol
Una virtut ben treballada

Comentari
Jo també crec, com Aristòtil, que una ànima alimentada a base de bé comportarà a una vida amb plenitud, apropant-nos així al nostre model de vida perfecta. Per poder assolir això, com s’esmenta en les últimes frases: “una flor no fa estiu, ni un sol dia”, és a dir, que cal treballar la bondat de l’ànima dia rere dia i aprofitant també les petites oportunitats, sense deixar de lluitar per allò que volem ni un sol moment. Així és com ens acostarem al nostre ideal de vida perfecta.

Ningú no fa el mal sabent que ho fa

“Ningú no fa el mal sabent que ho fa”

"Sócrates fue juzgado y condenado a morir por corromper a la juventud y no creer en los dioses de la ciudad. Pero su amigo, el joven Platón, tomó la posta y continuó en el esfuerzo de definir las palabras para darles otra vez un sentido y volver a cargarlas de significado.Entre otras cosas, Platón retomó la reflexión de Sócrates sobre la virtud, que la identificaba con el conocimiento. Esto era una de las paradojas socráticas, que la virtud es conocimiento; relacionada con ella está ésta otra, que el que sabe lo que es bueno no hace lo que es malo, o que nadie hace el mal sabiendo que hace el mal." Per més informació sobre el text, clic aquí.

Jo crec que aquesta frase esmentada per Sòcrates és totalment certa, ja que els nostres actes van lligats amb el que anomenaríem satisfacció personal. Tothom pot escollir fer el bé o fer el mal segons Sòcrates (a mi m’agradaria dir que tothom pot triar diferents tipus de bens, ja que el que escollim és per felicitat pròpia, i tot suposant que optem pel camí del mal per ser infeliços, estem sent feliços al ser el contrari). Per tant, es pot dir que en el moment en què actuem conscientment del que farem, estem fent el bé, potser no per als demés, però sí per a nosaltres mateixos.

Definicions: Els fonaments de l'acció moral

Temperament: Conjunt de sentiments i passions, difícilment modificables.

Hàbit: Repetició d'actes en la mateixa direcció, que ens predisposa a obrar.

Virtud: Hàbits que ens disposen a obrar bé.

Consciència moral: Capacitat humana d'adonar-se que unes formes de vida són més humanitzadores o millors que altres. Capacitat de la consciència de distingir el que és bo del que és dolent.

Llibertat interna: Poder decidir per un mateix sobre les qüestions que ens afecten.

Condicionament: És no tenir una llibertat absoluta i total, però es conserva la llibertat suficient com per ser responsables dels propis actes.

Destí: Segons Heràclit, aquella llei segons tot succeeix fatalment.

Determinisme econòmic: Part del determinisme científic que afirma que l'economia és la base de totes les coses.

Determinisme genètic: Les nostres actuacions venen causades per la dotació genètica.

Ús regulatiu: Investigar els fenòmens "com si" estiguessin produïts per una causa.

Autonomia moral: Capacitat de formular judicis sobre el que és just i el que és injust.

Nivell preconvencional: La consciència està per damunt de la llei

Responsabilitat moral: Fenòmen subjectiu de la consciència moral. És el subjecte que actua e que se sent responsable de la seva acció.

Principi de responsabilitat: Hem d'assumir les conseqüències de les nostres accions per deixar el món, almenys, no pitjor del que hem trobat.

Cançó "La libertad"

Creo que todos buscamos lo mismo
no sabemos muy bien que es ni donde esta
oímos hablar de la hermana mas hermosa
que se busca y no se puede encontrar
La conocen los que la perdieron
los que la vieron de cerca, irse muy lejos
y los que la volvieron a encontrar
la conocen los presos,
La libertad
Algunos faloperos,
algunos con problemas de dinero,
porque se despiertan soñándola,
algunos que nacieron en el tiempo equivocado,
la libertad
Todos los marginales del fin del mundo,
esclavos de alguna necesidad,
los que sueñan despiertos,
los que no pueden dormir,
la libertad
Algunos tristemente enamorados
pagando todavía el precio del amor
algunos que no pueden esperar,
y no aguantan más la necesidad
Algunos cautivos de eso,
que no saben donde mirar,
tengo algunos hermanos y una hermana muy hermosa,
la libertad
Igual que Norberto,
me pregunto muchas veces,
donde esta? y no dejo de pensar,
será solamente una palabra, la hermana hermosa
la libertad.

"L'ésser humà està condemnat a ser lliure"

Jo crec que aquesta frase, de Sartre, té la seva part de raó, ja que per anar construïnt la nostra vida, hem d'anar triant, i fins i tot quan deixem que la vida passi sense obrir cap porta, fins i tot així estem triant. Des del moment que ens deixen caure al món, prenem contínues decisions: cada acte és una decisió totalment lliure, cada pensament és lliure, cada vegada que parlem ho fem amb la màxima llibertat... per això no abandonem la nostra llibertat, i hem de portar-la sempre amb nosaltres.
Els esdeveniments exteriors, que marquen a l'home i en determinen una conducta o una altre, són fets que no están res dominats per l'ésser humà, pero tot i així, ens condiciona. Tot i no poder triar coses com aquestes, si poguéssim eliminar tots els moments en el quals hem d'actuar lliurement, deixariem d'existir ràpidament, per això hem de valorar la nostra llibertat.

¿Creus en el destí?

Jo crec que el destí existeix en una petita mesura, però, si realment tots els nostres actes estiguessin predestinats des d’un bon principi, almenys jo em sentiria inútil al pensar que som joguines dominades per a aquell que escriu el nostre destí.

El destí por existir, però de la manera en què depenent d’alguns dels nostres propis actes i les nostres decisions, ens destinarem a triar un camí o un altre. Aquesta tria de camins és pròpia de la persona, per tant, en certa manera podem escollir com volem viure.
Amb això em vull referir a què, per exemple, si un dia jo no estudio un control estic destinada a suspendre’l, però no estic destinada a això perquè el destí ha escrit aquest capítol de la meva vida remarcant els impediments i la conducta que seguiré per plantejar-me el no estudiar.

Raons a favor i en contra de la llibertat

Cap ésser de la terra por tenir la llibertat total per fets com la genètica: aquesta mai es pot canviar, i ve determinada pels nostres avantpassats. A més, quan naixem, no escollim el país, ni la ciutat, ni la situació política (altra cosa que no ens deixa ser lliures, ja que imposa unes lleis a la societat), ni cap dels fets exteriors a nosaltres. Tampoc podem ser lliures perquè hem d’atendre a unes necessitats bàsiques, com el menjar, la higiene, el descans...

Llavors.. ¿En què som lliures? Potser podem dir que som lliures quan tenim llibertat d’elecció: quan escollim els pantalons que ens comprarem escollim aquell que més ens agrada de tota la botiga.. però analitzant de fons la situació, la llibertat d’elecció la tenim marcades per les pautes que ens imposen els mercats de venta de pantalons.

¿En què som lliures realment? En aquelles coses més properes a nosaltres, que ens pertanyen, com els nostres pensaments, els nostres sentiments i emocions, records, la capacitat d’imaginar... lligat al ser lliures del que diem i el que ens guardem. També tenim lliure elecció d’existir o no: no som lliures de néixer, però podem escollir quan acabar la nostra vida. El terme llibertat no existiria sense la paraula responsabilitat, i com podem actuar moralment o immoralment, assumint conseqüències i triant entre diferents possibilitats, som una mica més lliures.

Realment som lliures?

Som lliures si pensem:
Els nostres sentiments són lliures: ningú pot dominar la tristesa d'un mateix, ni la felicitat, ni les pors, ni l'amor envers a una altra persona... Diem que som lliures quan parlem de responsabilitat (has fet una cosa, però podries haver fet una altra), també lligada amb la moral que determina les accions bones i les dolentes. Som lliures quan escollim, ja sigui el color de la camisa que comprem o quan decidim anar-nos de casa, i quan decidim el nostre futur i la manera de viure el nostre dia a dia.

Però tot i això, podem afirmar que mai serem lliures si ens fixem en altres aspectes:
No podem ser lliures, si ens fixem des del nostre naixament, per la simple raó que naixem condicionats per uns gens que mai podrem canviar i en un país que tampoc és el que nosaltres escollim, amb un físic i, potser, unes deficiències que no hem escrit al nostre gust en cap lloc. Vivim també en una societat on la cultura, l'economia, els superiors i les creençes ens marquen unes pautes. A més, al viure en una societat, vivim amb altres éssers que tampoc són lliures i aquests ens poden imposar normes, condicions...
Però, tornant a la nostra naturalesa, no podem ser lliures perquè hem d'atendre unes necessitats bàsiques com l'aliment, l'aigua, el descans...



LA LLIBERTAT:

"La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierran la tierra y el mar: por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida."

Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616) Escriptor espanyol.

"No se nos otorgará la libertad externa más que en la medida exacta en que hayamos sabido, en un momento determinado, desarrollar nuestra libertad interna."
Mahatma Gandhi (1869-1948) Polític i pensador Indú.


"La libertad es aquella facultad que aumenta la utilidad de todas las demás facultades."
Immanuel Kant (1724-1804) Filòsof alemany.


"El único hombre que es realmente libre es aquel que puede rechazar una invitación a comer sin dar una excusa."
Jules Renard (1864-1910) Escriptor i dramaturg francés.


"A pesar de las ilusiones racionalistas, e incluso marxistas, toda la historia del mundo es la historia de la libertad."
Albert Camus (1913-1960) Escriptor francés.

Jean Paul Sartre

És un des màxims representants de l'existencialisme, juntament amb Heidegger i Jaspers.

És el filòsof de la llibertat.

Ñ'existencialisme defensa que l'existència precedeix de l'essència: primer existim, després ens fem, no estem fets una vegada per sempre, ens anem construïnt.

"Ningú neix cobard, ningú neix valent, un es fa cobard o es fa valent." Ens fem així perquè no hi ha res transcendent que doni sentit al món-

És a dir, Déu no existeix. Per tant, res és impossible -tot és possible-.

La vida no té sentit si Déu no existeix. Segons Sartre, hem d'escollir el nostre camí perquè estem condemnats a ser lliures.

Sempre estem triant, fins i tot quan no triem.

Novel·la de Jean-Paul Sartre: La nàusea

Els errors en l'argumentació o fal·làcies

Errors en l'argumentació o fal·làcies

La paraula "fal·lacia" s'utilitza per designar aquelles argumentacions que són incorrectes, però que semblen correctes. Són maneres de raonar que violen el diàleg argumentatiu. Les fal·làcies més freqüents són:


Preguntes complexes
¿On t’has guardat el meu anell?

Argument Ad ignorantiam
No s’ha demostrat que Déu existeixi, per tant, Déu no existeix.

Argument Circular
Aquest tap és de suro, per tant, sura a l’aigua. Per què sura? Perquè és de suro.

Argument Ad hominem
Pare, no em pots obligar a estudiar si tu no ho has fet.

Argument d’autoritat
[Einstein per sustentar un punt en religió seria una apel·lació d'improcedència a l'autoritat]

Argument ad baculum
Jo crec en R i tinc capacitat d'exercir la força, ¿en què creus tu?

Argument ad populum
Si no vols que agafi una depressió de dues setmanes, fes això que et demano.

Argument ex populo
Tothom ha suspès l’examen de llengua, per tant, no passa res si jo també el suspenc.

Argument de la causa falsa
Li vaig deixar un bolígraf pel control i ha tret un 10. Segur que l’ha tret perquè el bolígraf li ha donat sort.

Generalització precipitada
Els catalans són uns garreps

Argument del pendent relliscós
Si surto de festa no estudiaré
Si no estudio suspendré
Si suspenc no em donaran el títol d’escolaritat
Sense estudis no em puc guanyar la vida
Si no em guanyo la vida, no puc comprar menjar
Per tant, moro de gana.
· Si surto de festa em moro de gana

La cultura com a activitat simbòlica

·Aquest text ens parla del deteriorament de la societat i de nosaltres mateixos, i de la frustració de no veure mes enllà de l’univers simbòlic que nosaltres hem creat mitjançant formes lingüístiques, imatges, ritus.. Un univers totalment artificial que ens dificulta de l’assoliment d’un univers físic, natural.

·El títol que jo li posaria al text seria: “L’univers contranatural”

·El text tracta el tema de l’univers simbòlic i la relació que estableix l’home amb el món, el llenguatge, les diferents manifestacions artístiques... Aquestes ens han creat un món on no podem trobar res aïllat, però tampoc pur. Tot això ho hem anat creant poc a poc fins un cert punt que ja no hi podem tornar enrere. Com diu al text: “l’home no pot escapar del seu propi assoliment, no li queda més remei que adoptar les condicions de la seva pròpia vida.” És com si en certa manera ens haguéssim tancat sobre nosaltres mateixos per aquella por de tornar enrere en la societat en comptes d’avançar. La meva opinió és que això bé donat perquè avancem més ràpid del que podem: sempre hem arribat a gairebé totes les nostres metes i per aquest mateix motiu ens pensem que podem amb tot i més, sense parar-nos a reflexionar, cegats per la recerca de la màxima perfecció i les màximes facilitats. No hem pogut trobar un estat entremig. Per últim, remarcar que la frase del text on diu: “no pot veure o conèixer res si no és a través de la interposició d’aquest mitjà artificial” la trobo totalment certa per la nostra obsessió d’elaborar noves i diferents visions i possibilitats, deixant a l’ombra a la primera realitat que ens ofereix la naturalesa.