Existeix la realitat fora de la ment, independentment del fet que jo la pensi?

Realitat: veritat o necessitat¿?:


Parlar d’una realitat fora de la ment seria, com va introduir anteriorment Sòcrates, parlar d’un món intel·ligible en el qual hi romandria la realitat “tal com és”, sense ser alterada pels sentits.
Mai podrem saber d’aquest altre món, ja que els nostres sentits són part del “jo”, i sense el “jo” no hi ha res.
Des del meu punt de vista, penso que la realitat ja se’ns presenta tal com és, no hi ha una altra. Penso així perquè nosaltres mateixos hem sigut aquells que li han donat forma, sentit i color a tot allò que ens envolta, a la realitat que ens envolta.
La realitat és l’observació, la recepció, i figurar una realitat paral·lela, per mi no seria realitat.Com diu Aristòtil, l’essència, la realitat de les coses, és impossible que estiguin separades d’elles.Per tant, la meva realitat i la teva realitat, és al realitat en si mateixa.

Esquema de la filosofia moderna

Text nº5 Descartes: Una altra formulació del cogito

"Una altra formulació del cogito"

Aquest fragment està determinat pels dubtes sobre la determinació de nosaltres mateixos, en la què Descartes planteja dues vies: en la primera fa sorgir la forma més pura de nosaltres i planteja el “jo” com allò permanent enfront els canvis. La segona via planteja el “jo” com a dependent del propi cos.Per arribar a una conclusió raonada, Descartes posa a prova això enfront una mena d’enganyador maligne, qui empra la seva indústria per enganyar.I un cop deixat persuadit per aquest enganyador, torna a mirar el seu entorn, on pot veure la única cosa que sempre hi roman: el jo.
El títol que li posaria a aquest fragment seria: Dubtes davant el canvi total.

Projecte 3

Influències d'Aristòtil:

Aristòtil és el filòsof amb més influències sobre el pensament posterior. Té una rellevància fonamental: moltes de les paraules amb les quals ara ens expressem les va definir anteriorment Aristòtil. Va ser mestre d'Alexandre el Gran.

Influències que ha rebut Aristòtil:

El punt de partida va ser Plató, però aviat va adoptar una actitud critica enfront del platonisme. La idea de participació platónica no explica la veritable realitat de la “physis” (el moviment).

Aristòtil admet com Plató i Sócrates que l'essència és el que defineix a l'ésser, però la diferència que l'essència és la forma, que està unida inseparablement a la matèria i junts constituïxen l'ésser, que és la substància.

· D'Heràclit i Parmènides van fer una explicació molt parcial mitjançant la unitat i la pluralitat.
· D'Anaxàgores, Aristòtil va recollir el Nous (idea d'intel·ligència)
· Dels pitagòrics valora la seva dedicació per les matemàtiques.

En definitiva, Aristòtil va construir un sistema filosòfic propi.

Previ a això, va sotmetre a crítica la teoria de les Idees del seu mestre.

Per a intentar solucionar les diferències entri Heràclit i Parmènides, Plató havia proposat l'existència de dues dimensions en la realitat: el Món sensible i el Món intel·ligible. Per a Aristòtil, el món no té compartiments.
Aristòtil va rebutjar les teories de Plató en les quals deia que les idees eren l'autèntica realitat (idees innates) i que el món sensible als nostres sentits no era més que una còpia d'aquestes. Aristòtil al contrari de Plató, que concebia la «existència» de dos mons possibles o reals, posseïa una teoria que discorria entre el món idealista i el món tangible.

Aristòtil fa quatre critiques fonamentals a la teoria de les idees de Plató:

- Critica als dos mons, per a Aristòtil és un sol; al tenir dos mons es complica l'explicació innecessàriament, explicant dues vegades el mateix.
- Plató no dóna una explicació racional, utilitza mites i metàfores, en comptes d'aclarir conceptualment.
- No hi ha una relació clara de causalitat. No explica com les idees són causa de les coses sensibles i mutables. No infereix que d'una idea es derivi un objecte.
- Argument del tercer home; segons Plató, la semblança entre dues coses s'explica perquè ambdues participen de la mateixa idea. Segons Aristòtil, es precisa un tercer per a explicar la semblança entre dues coses, i una cambra per a explicar les tres, i així successivament. És una regressió a l'infinit, per tant gens s'explica.