La convivència entre cultures serà impossible d’assolir si existeix la tolerància, l’egoisme...
Allò que una cultura considera correcte pot ser atentar contra la moral pels ideals d’un altre tipus de cultura, allò que una religió pot considerar un tabú és per una altra una tasca que s’ha de fer diàriament...
Una manera d’assolir una correcta convivència seria prendre les cultures i les religions amb la importància que cal, és a dir, considerant més importants en primer lloc als éssers humans, tot i tenir altres ideals. Això és un fet impossible de realitzar des del meu punt de vista, ja que tot i ser éssers racionals, també naixem amb l’egoisme, a impaciència, la intolerància, la violència...
martes, 16 de diciembre de 2008
viernes, 12 de diciembre de 2008
Huntington i el xoc de civilitzacions
EL PENSADOR:
Samuel P. Huntington, nascut el 1927 als EUA, és un politòleg de relleu internacional; avui exerceix de professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Harvard. El 1970 fundà la revista Foreing Policy ("Política Exterior"), el 1977 entrà a formar part del Consell de Seguretat Nacional de la Casa Blanca. La seva primera obra important és de 1968: L'ordre polític en les societats en canvi. El 1991 publicà La tercera ona. La democratització a finals del segle XX; però l'obra que ha posat Huntington en la llista dels investigadors actuals més influents és The clash of civilitzations and the remarking of world order ("El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial"), de 1996. Quin és el nucli de l'argumentació de Huntington?
L'OBRA
L'obra
Durant les dècades de la guerra freda, exposa Huntington, els conflictes mundials tenien arrels d'ordre ideològic i econòmic; inicialment el planeta estava configurat en dos blocs, l'occidental o capitalista i el bloc comunista; posteriorment, es formà un tercer bloc, el dels països no alineats. Amb l'enderrocament del bloc comunista s'esperava que l'altre bloc, l'occidental, s'imposés plenament, però no ha estat ben bé així sinó que, altrament, ha emergit un món plural, un món de civilitzacions. No s'ha instaurat, com molts profetitzaven, la victòria final d'Occident sinó que s'ha esdevingut un ressorgiment o una reafirmació de velles civilitzacions. Ressorgiment i reafirmació que han comportat un allunyament i un rebuig d'allò que prové d'Occident, que ha comportat un retorn als més autòctons orígens culturals: uns orígens que són fonamentalment religiosos. Així, doncs, emergeixen unes velles civilitzacions que tenen en una religió la seva més profunda identitat.
Quines són aquestes civilitzacions emergents? Huntington constata el ressorgiment islàmic (molts països que en les dècades de la guerra freda assumien el marxisme-leninisme o que formaven part dels països no alineats, actualment troben la seva identitat i esperança en l'islam), la civilització xinesa (la mil·lenària Xina recupera el confucionisme, la concepció de la vida del mestre Confuci, del segle VI abans de Crist), la civilització japonesa (formada a partir de la xinesa però amb tradicions pròpies), la civilització hindú (que té un nucli cultural de més de tres mil cinc cents anys), la civilització ortodoxa (emparentada amb l'Occidental però que remarca les diferències), també la civilització budista i, amb futur imprecís, la civilització africana i la llatinoamericana.
Aquest nou ordre mundial té els seus riscos. Les civilitzacions emergents es veuen superiors a la d'Occident, amb valors morals més autèntics. Huntington preveu que, per via del desafiament demogràfic (el 2025 més del 25% de la població mundial serà musulmana) o per via del creixement econòmic (el 2025 Àsia inclourà set de les deu economies més fortes del planeta) o per via de la militància creant inestabilitat, el poder i els controls de la civilització occidental es desplaçaran cap a les civilitzacions no occidentals. Així, un xoc de civilitzacions, d'aquestes civilització arrelades a religions, dominarà la política a escala mundial: en les fronteres entre civilitzacions es produiran les batalles del futur. Una d'aquestes fronteres o línies de fractura passa precisament per l'ex-Iugoslàvia dividint els seus pobles.
El retorn a les cultures autòctones o indigenització dificulta parlar de principis ètics i valors universals. Per a molts xinesos i per a molts musulmans la democràcia i la mateixa Declaració Universal de Drets Humans són creacions occidentals, no universals. En aquesta situació, si volen evitar perillosos enfrontaments, és urgent cercar els atributs comuns a totes les civilitzacions, és a dir, hem de cercar, acceptant la diversitat, la moralitat mínima que es deriva de la comú condició humana.
Samuel P. Huntington, nascut el 1927 als EUA, és un politòleg de relleu internacional; avui exerceix de professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Harvard. El 1970 fundà la revista Foreing Policy ("Política Exterior"), el 1977 entrà a formar part del Consell de Seguretat Nacional de la Casa Blanca. La seva primera obra important és de 1968: L'ordre polític en les societats en canvi. El 1991 publicà La tercera ona. La democratització a finals del segle XX; però l'obra que ha posat Huntington en la llista dels investigadors actuals més influents és The clash of civilitzations and the remarking of world order ("El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial"), de 1996. Quin és el nucli de l'argumentació de Huntington?
L'OBRA
L'obra
Durant les dècades de la guerra freda, exposa Huntington, els conflictes mundials tenien arrels d'ordre ideològic i econòmic; inicialment el planeta estava configurat en dos blocs, l'occidental o capitalista i el bloc comunista; posteriorment, es formà un tercer bloc, el dels països no alineats. Amb l'enderrocament del bloc comunista s'esperava que l'altre bloc, l'occidental, s'imposés plenament, però no ha estat ben bé així sinó que, altrament, ha emergit un món plural, un món de civilitzacions. No s'ha instaurat, com molts profetitzaven, la victòria final d'Occident sinó que s'ha esdevingut un ressorgiment o una reafirmació de velles civilitzacions. Ressorgiment i reafirmació que han comportat un allunyament i un rebuig d'allò que prové d'Occident, que ha comportat un retorn als més autòctons orígens culturals: uns orígens que són fonamentalment religiosos. Així, doncs, emergeixen unes velles civilitzacions que tenen en una religió la seva més profunda identitat.
Quines són aquestes civilitzacions emergents? Huntington constata el ressorgiment islàmic (molts països que en les dècades de la guerra freda assumien el marxisme-leninisme o que formaven part dels països no alineats, actualment troben la seva identitat i esperança en l'islam), la civilització xinesa (la mil·lenària Xina recupera el confucionisme, la concepció de la vida del mestre Confuci, del segle VI abans de Crist), la civilització japonesa (formada a partir de la xinesa però amb tradicions pròpies), la civilització hindú (que té un nucli cultural de més de tres mil cinc cents anys), la civilització ortodoxa (emparentada amb l'Occidental però que remarca les diferències), també la civilització budista i, amb futur imprecís, la civilització africana i la llatinoamericana.
Aquest nou ordre mundial té els seus riscos. Les civilitzacions emergents es veuen superiors a la d'Occident, amb valors morals més autèntics. Huntington preveu que, per via del desafiament demogràfic (el 2025 més del 25% de la població mundial serà musulmana) o per via del creixement econòmic (el 2025 Àsia inclourà set de les deu economies més fortes del planeta) o per via de la militància creant inestabilitat, el poder i els controls de la civilització occidental es desplaçaran cap a les civilitzacions no occidentals. Així, un xoc de civilitzacions, d'aquestes civilització arrelades a religions, dominarà la política a escala mundial: en les fronteres entre civilitzacions es produiran les batalles del futur. Una d'aquestes fronteres o línies de fractura passa precisament per l'ex-Iugoslàvia dividint els seus pobles.
El retorn a les cultures autòctones o indigenització dificulta parlar de principis ètics i valors universals. Per a molts xinesos i per a molts musulmans la democràcia i la mateixa Declaració Universal de Drets Humans són creacions occidentals, no universals. En aquesta situació, si volen evitar perillosos enfrontaments, és urgent cercar els atributs comuns a totes les civilitzacions, és a dir, hem de cercar, acceptant la diversitat, la moralitat mínima que es deriva de la comú condició humana.
miércoles, 3 de diciembre de 2008
Les primeres societats:
Les primeres agrupacions d’éssers humans eren societats igualitàries . Basaren la seva supervivència en la caça i la recol·lecció.
Hi predomina l’economia de l’intercanvi i la reciprocitat. En els clans familiars, el cap és un home amb experiència. La forma de vida nòmada els obliga a viure en cabanes, coves o abrics.
Les societats agrícoles:
L’esgotament de la caça major, la dels grans espais oberts, i el considerable augment demogràfic els empenyen a buscar recursos en el conreu i la domesticació d’algunes espècies animals. Dóna lloc a una nova forma d’economia: l’acumulació i la redistribució controlada.
Cap de la tribu: persona amb poder suficient per recollir i emmagatzemar aliments i béns que puguin satisfer les necessitats de la població en un moment d’escassetat.
Líder guerrer: és aquell capaç de portar una guerra.
Els estats naixents:
Per passar d’aquestes societats primitives a l’Estat van haver de donar-se condicions noves:
- Una forta centralització del poder
- Una estratificació social més gran
- Una clara divisió de funcions
- Una desigualtat en la distribució de la riquesa
- Un desenvolupament urbanístic
- Un notable creixement cultural
La producció augmenta gràcies al desenvolupament de tècniques noves, les condicions de vida milloren, la vida social s’enriqueix..
Aquesta nova forma d’organització social es produeix abans a Orient Mitjà.
L’antropologia cultural pretén comprendre millor com l’espècie humana ha anat configurant-se socialment i ha desenvolupat diferents models de societat.
Com a individus també anem configurant-nos socialment -> a través de la “socialització”
martes, 2 de diciembre de 2008
Diferències entre Hobbes i Rousseau
Thomas Hobbes planteja els éssers humans com uns éssers egoistes en lluita constant per satisfer les necessitats pròpies. Renuncien a la llibertat a canvi de la seguretat i la protecció d’un cap fort, capaç d’imposar les seves lleis, amb la finalitat de conviure en pau.
Jean-Jacques Rousseau
planteja els éssers humans d’una societat com individualistes, estructurant-se en comunitats igualitàries. Però això dóna lloc a l’egoisme però la propietat privada, i l’ésser humà sociable acaba sent malvat.
La societat més coherent jo crec que la planteja Hobbes, ja que, sent egoistes i pensant només en nosaltres mateixos aconseguim l’equilibri gràcies a un monarca. Tot i que hem de cedir part de la nostra llibertat, per una altra part ens recompensa vivint en concòrdia.
viernes, 28 de noviembre de 2008
Veritat i realitat
Definicions:
Raó teòrica: És aquella que s'orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la. ("theoría")
Raó pràctica: Ús de la raó que mira d'orientat l'acció per orientar-nos cap a la consecució d'un ideal moral. ("praxis")
Metafísica: Part de la filosofia que tracta sobre allò que es troba mes enllà dels sentits.
Ultimitat: Intenta arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.
Subjecte: El "jo", és el protagonista: si no hi és, no hi és el món. El subjecte suporta que hi hagi coneixement.
Opinió(Kant): Estat del coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat.
Interés emancipador: Assoliment de la llibertat, alliberament de la dominació i la repressió.
Dogmatisme: Afirmació de l'existència de la veritat absoluta.
Escepticisme moderat: L'escepticisme sustenta que no es pot arribar a conèixer. Hume defensa, en l'escepticisme moderat, que ens hem de comportar d'acord amb allò que és més probable.
Perspectivisme: Es pot arribar a conèixer, però conjugant les diferents perspectives de cadascun de nosaltres.
Realisme: Defensa que podem conèixer la realitat tal com és. L'objecte existeix, independentment del subjecte.
Idealisme: S'oposa al realisme. Defensa que sense subjecte no podem conèixer la realitat. Les coses existeixen perquè les percebem, i no podem conèixer les coses tal com se'ns mostren.
Prejudici (Gadamer): Judicis previs que adquirim per educació, cultura, socialització...
Ignorància: Estat de la ment en què s'admet el desconeixement sobre un assumpte determinat
Autoritat: Una afirmació s'accepta com a certa perquè prové d'algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidència sensible: Principi de l'evidència (allò que se'ns presenta com a indiscutible) en l'ordre de la sensibilitat i les dades dels sentits.
Adequació: Concordança entre el que pensem i la realitat.
Coherència: Criteri de veritat basat en què una proposició ha de deduir-se lògicament del conjunt de proposicions del que forma part.
Pragmatisme: Identifica el que és cert amb el que és útil, és a dir, que té un aspecte funcional.
Consens: Acord entre diferents interlocutors (en igualtat de condicions) en una comunitat ideal de diàleg.
Contingent: Allò que és però podria no ser.
Necessari: Allò absolutament real, que existeix i no pot no existir ni ser d'una altra manera.
Virtualitat: Conjunt de sensacions i percepcions generades amb ajuda d'un suport tècnic, o producte de la ficció, de la fantasía, que donen aparença de quelcom material o físic.
Raó teòrica: És aquella que s'orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la. ("theoría")
Raó pràctica: Ús de la raó que mira d'orientat l'acció per orientar-nos cap a la consecució d'un ideal moral. ("praxis")
Metafísica: Part de la filosofia que tracta sobre allò que es troba mes enllà dels sentits.
Ultimitat: Intenta arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.
Subjecte: El "jo", és el protagonista: si no hi és, no hi és el món. El subjecte suporta que hi hagi coneixement.
Opinió(Kant): Estat del coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat.
Interés emancipador: Assoliment de la llibertat, alliberament de la dominació i la repressió.
Dogmatisme: Afirmació de l'existència de la veritat absoluta.
Escepticisme moderat: L'escepticisme sustenta que no es pot arribar a conèixer. Hume defensa, en l'escepticisme moderat, que ens hem de comportar d'acord amb allò que és més probable.
Perspectivisme: Es pot arribar a conèixer, però conjugant les diferents perspectives de cadascun de nosaltres.
Realisme: Defensa que podem conèixer la realitat tal com és. L'objecte existeix, independentment del subjecte.
Idealisme: S'oposa al realisme. Defensa que sense subjecte no podem conèixer la realitat. Les coses existeixen perquè les percebem, i no podem conèixer les coses tal com se'ns mostren.
Prejudici (Gadamer): Judicis previs que adquirim per educació, cultura, socialització...
Ignorància: Estat de la ment en què s'admet el desconeixement sobre un assumpte determinat
Autoritat: Una afirmació s'accepta com a certa perquè prové d'algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidència sensible: Principi de l'evidència (allò que se'ns presenta com a indiscutible) en l'ordre de la sensibilitat i les dades dels sentits.
Adequació: Concordança entre el que pensem i la realitat.
Coherència: Criteri de veritat basat en què una proposició ha de deduir-se lògicament del conjunt de proposicions del que forma part.
Pragmatisme: Identifica el que és cert amb el que és útil, és a dir, que té un aspecte funcional.
Consens: Acord entre diferents interlocutors (en igualtat de condicions) en una comunitat ideal de diàleg.
Contingent: Allò que és però podria no ser.
Necessari: Allò absolutament real, que existeix i no pot no existir ni ser d'una altra manera.
Virtualitat: Conjunt de sensacions i percepcions generades amb ajuda d'un suport tècnic, o producte de la ficció, de la fantasía, que donen aparença de quelcom material o físic.
miércoles, 19 de noviembre de 2008
El virtual és real?
Jo crec que allò virtual pot estar relacionat amb la realitat psíquica, ja que per exemple, quan nosaltres llegim una novel·la, el concepte de cada personatge, l’ambientació, cada situació... es crea a nostre cervell gràcies a la facultat d’imaginar, i els nostres pensaments, sentiments, emocions, records... estic convençuda de que sí és real. Allò virtual, amb ajuda d’un suport tècnic com l’ordinador, o prescindint d’aquest suport com una novel·la o un poema, crec que també és real, perquè totes aquestes coses les percebem: primer percebem l’objecte o aparell, que després ens farà “transportar” allò que vol donar a conèixer al nostre pensament, creant així al nostre cervell la reproducció de tot el que ens fa saber l’aparell
martes, 18 de noviembre de 2008
Adequació i verificació pragmàtiques
Document 9 pàgina 45
·Quina relació s’estableix en el text entre la “veritat” i la “vida” real de les persones?
·Quina relació s’estableix en el text entre la “veritat” i la “vida” real de les persones?
La veritat és una propietat d’alguna de les nostres idees, i s’adequa amb la realitat. La veritat envers un individu fa que aquest pugui comportar-se diferent que si li fessin creure una cosa falsa.
·Quan es pot dir, segons el pragmatisme, que una idea és certa?
·Quan es pot dir, segons el pragmatisme, que una idea és certa?
Una idea és certa quan la podem assimilar, fer vàlida, corroborar i verificar, a diferència de les idees falses.
·Trobes alguna semblança entre les afirmacions que apareixen en el text i de quina manera comuna s’entén per “pragmàtic”? Quina?
·Trobes alguna semblança entre les afirmacions que apareixen en el text i de quina manera comuna s’entén per “pragmàtic”? Quina?
Que les idees certes i el significat de la veritat són aptes per resoldre problemes o per satisfer necessitat
s.
s.·Pot haver-hi el cas d’idees certes sense conseqüències pràctiques?
No, perquè tota idea o realitat posada en pràctica provocarà diferents situacions.
William James
·Informació general:
William James (Nueva York; 11 de gener de 1842 - New Hampshire; 26 d'agost de 1910); filósof d'EEUU amb una llarga i brillant carrera en la Universitat Harvard, on va ser professor de psicología. Va ser el germàcmajor del famós escriptor Henry James.
Va representat un influent paper en la difusió del pragmatisme. Per altra parte, el seu pensament es relaciona amb una doctrina que ell mateix va anomenar-li empirisme radical.
Va representat un influent paper en la difusió del pragmatisme. Per altra parte, el seu pensament es relaciona amb una doctrina que ell mateix va anomenar-li empirisme radical.
martes, 28 de octubre de 2008
Veritat i perspectiva
Document 5 página 40
·Idees principals del text:
José Ortega i Gasset ens parla de l'enteniment d'alguna cosa, la percepció d'un objecte que jo puc percebre d'una manera pot ser totalment contrària a la percepció dels demés, ja que no el veiem des del mateix punt de vista, no ens trobem en les mateixes situacions, no hem viscut les matèixes experiències... però tot i no hi haver relació entre els punts de vista de les persones, totes aquestes són correctes.
·Títol_ Per mí tristesa, per a tu felicitat.
·Què podem conèixer els individus de la realitat? Podem conèixer-la tal qual és?
Només podem conèixer les seves qualitats exteriors, les que podem percebre a través dels nostres sentits. Podem conèixer la realitat a la nostra manera, però mai la realitat pura.
·Compara amb les altres teories.
Aquest text defensa la possibilitat de coneixement del perspectivisme, que coneix la nostra realitat combinant les diferents perspectives, atés que cada un de nosaltres i cada generació històrica té la seva pròpia visió de la realitat: "Dos homes miren el mateix paisatge. Tanmateix, no hi veuen el mateix. La situació diferent fa que el paisatge s'organitzidavant d'ells de diferent manera."
Aquesta possibilitat de coneixement és totalment contrària a l'escepticisme, que considera impossible aconseguir conèixer la veritat, com també és contràri al pragmatisme, que relaciona alló cert amb alló útil, obrant de manera que el que fem ho fem per un aspecte funcional (per benefici).
·Informació de José Ortega y Gasset:
Informació detallada / Fundació José Ortega y Gasset
·Idees principals del text:
José Ortega i Gasset ens parla de l'enteniment d'alguna cosa, la percepció d'un objecte que jo puc percebre d'una manera pot ser totalment contrària a la percepció dels demés, ja que no el veiem des del mateix punt de vista, no ens trobem en les mateixes situacions, no hem viscut les matèixes experiències... però tot i no hi haver relació entre els punts de vista de les persones, totes aquestes són correctes.
·Títol_ Per mí tristesa, per a tu felicitat.
·Què podem conèixer els individus de la realitat? Podem conèixer-la tal qual és?
Només podem conèixer les seves qualitats exteriors, les que podem percebre a través dels nostres sentits. Podem conèixer la realitat a la nostra manera, però mai la realitat pura.
·Compara amb les altres teories.
Aquest text defensa la possibilitat de coneixement del perspectivisme, que coneix la nostra realitat combinant les diferents perspectives, atés que cada un de nosaltres i cada generació històrica té la seva pròpia visió de la realitat: "Dos homes miren el mateix paisatge. Tanmateix, no hi veuen el mateix. La situació diferent fa que el paisatge s'organitzidavant d'ells de diferent manera."
Aquesta possibilitat de coneixement és totalment contrària a l'escepticisme, que considera impossible aconseguir conèixer la veritat, com també és contràri al pragmatisme, que relaciona alló cert amb alló útil, obrant de manera que el que fem ho fem per un aspecte funcional (per benefici).
·Informació de José Ortega y Gasset:
Informació detallada / Fundació José Ortega y Gasset
miércoles, 22 de octubre de 2008
Podem arrivar a conèixer?
Podem arrivar a conèixer si ho entenem com la percepció d'un objecte, de matèria... que está compartit amb els demés. Es a dir, jo observo com una pilota és rodona, i ho puc afirmar sense que ningú em contradigui, ja que tots estem observant el mateix.Això no passa amb el que un individu pot arrivar a saber. EL saber i el conèixer es poden diferenciar perquè el saber és individual i el coneixement col·lectiu.
Podem saber alguna cosa, algun fet, però que aquest sigui entés d'una manera diferent per una altra persona, com és l'exemple del destí: jo puc creure que existeix, puc creure que tot el que fem, en part, ha estat determinat anteriorment per algú, alguna força, alguna cosa.. això és el que jo sé, el que jo crec, que no és el mateix del que pot saber qualsevol altre individu: hi han alguns que creuen en el destí mentre que altres ho tenen com un fet impossible.
Podem saber alguna cosa, algun fet, però que aquest sigui entés d'una manera diferent per una altra persona, com és l'exemple del destí: jo puc creure que existeix, puc creure que tot el que fem, en part, ha estat determinat anteriorment per algú, alguna força, alguna cosa.. això és el que jo sé, el que jo crec, que no és el mateix del que pot saber qualsevol altre individu: hi han alguns que creuen en el destí mentre que altres ho tenen com un fet impossible.
lunes, 20 de octubre de 2008
La filosofia de la llibertad
Aquí deixo un vídeo sobre la llibertat i la filosofia. El que hem de fer i el que no ens pertoca per així aconseguir una societat amb la màxima justícia possible.
martes, 14 de octubre de 2008
Definicions
Ciutadá: aquell individu que forma part d'una societat on tots son d'un mateix lloc.
Política: diferents formes i sistemes d'organitzar una societat.
Tiranía: Abús de poder contra les persones, al contrari que la democràcia.
Drets humans: condició que ha de ser respectada en totes les persones.
Individualisme: un individu es diferència de la resta.. Teoria que afirma que es previ l'individu sobre la societat.
Socialisme: lluita pels bens del poble i la societat. Teoria que afirma que la societat és previa a l'individu.
Justícia: conjunt de pensaments basats en la raó per defensar alló que està bé. La justícia ha d'existir a la societat per que pugui tirar endevantRespecta els drets de les persones per així rebre el que correspon.
Poder: conjunt de bens que diferencien un individu de la resta. S'exerceix sobre els altres, i pot prendre decisions sobre els altres.
Democràcia: els ciutadans poden escollir lliurement qui governarà el país. El poder es troba en el poble.
Estat de dret: estat que es basa en el cumpliment de la llei.
Altruisme: aquell que pensa en altre m'es que en ell mateix.
Saber ordinari: s'apren per les activitats del día a día, per l'experiència de la vida quotidiana. Es basa en el què de les coses.
Saber científic: es pregunta no només el què, sino el perquè de les coses.
Saber filosòfic: és el pensament a través de la raó. Vol trobar respostes últimes als enigmes de l'ésser humà.
Ciència: coneixement a través de l'experimentació i l'aplicació de les matemàtiques. Coneixement a través de mètodes que es poden demostrar.
Mètode: manera de pensar o d'actuar prèviament planificada, ordenada i orientada a la consecució d'un fi.
Axioma: són aquells principis indemostrables dins del mètode axiomàticodeductiu.
Inducció incompleta: sèrie de comprovacions individuals que no inclouen la totalitat dels casos possibles. S'elabora una regla general a partir de casos singulars.
Hipòtesi: aquella idea que formulem, i més endevant, mitjançant el mètode de les ciències naturals podrá ser acceptada o refutada.
Llei: quan s'accepta la hipòtesi formulada. Expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d'una manera regular i invariable.
Teoria: enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d'una ciència particular.
Falsació: suceeix quan no es pot demostrar la hipòtesi formulada.
Comprensió: equival a entendre els fets.
Mite: intenten explicar l'orígen d'algun fet recolzant-se en forces sobrehumanes.
Mètode empiricoracional: mètode que es basa en la percepció dels sentits amb l'ajuda de l'enteniment.
Empirisme: mètode que tracta l'experiència i allò sensible. Consideren que tot és aprés (mètode inductiu)
mètode trascendental: fonamentació del coneixement. No és saber quin és l'orígen del coneixement, sinò de l'estructura.
Joc de llenguatge: diverses maneres d'utilitzar el llenguatge. Són models que descriuen situacions comunicatives que están estretament entrellaçats amb formes de vida.
Hermenèutica no normativa: aquelles comprensions que no respecten les pretensions de validesa de la parla.
Pretensions de validesa de la parla: són la veritat, la veracitat, l'intel·ligibilitat i la correcció moral.
Ontologia: tractat de l'ésser.
Política: diferents formes i sistemes d'organitzar una societat.
Tiranía: Abús de poder contra les persones, al contrari que la democràcia.
Drets humans: condició que ha de ser respectada en totes les persones.
Individualisme: un individu es diferència de la resta.. Teoria que afirma que es previ l'individu sobre la societat.
Socialisme: lluita pels bens del poble i la societat. Teoria que afirma que la societat és previa a l'individu.
Justícia: conjunt de pensaments basats en la raó per defensar alló que està bé. La justícia ha d'existir a la societat per que pugui tirar endevantRespecta els drets de les persones per així rebre el que correspon.
Poder: conjunt de bens que diferencien un individu de la resta. S'exerceix sobre els altres, i pot prendre decisions sobre els altres.
Democràcia: els ciutadans poden escollir lliurement qui governarà el país. El poder es troba en el poble.
Estat de dret: estat que es basa en el cumpliment de la llei.
Altruisme: aquell que pensa en altre m'es que en ell mateix.
Saber ordinari: s'apren per les activitats del día a día, per l'experiència de la vida quotidiana. Es basa en el què de les coses.
Saber científic: es pregunta no només el què, sino el perquè de les coses.
Saber filosòfic: és el pensament a través de la raó. Vol trobar respostes últimes als enigmes de l'ésser humà.
Ciència: coneixement a través de l'experimentació i l'aplicació de les matemàtiques. Coneixement a través de mètodes que es poden demostrar.
Mètode: manera de pensar o d'actuar prèviament planificada, ordenada i orientada a la consecució d'un fi.
Axioma: són aquells principis indemostrables dins del mètode axiomàticodeductiu.
Inducció incompleta: sèrie de comprovacions individuals que no inclouen la totalitat dels casos possibles. S'elabora una regla general a partir de casos singulars.
Hipòtesi: aquella idea que formulem, i més endevant, mitjançant el mètode de les ciències naturals podrá ser acceptada o refutada.
Llei: quan s'accepta la hipòtesi formulada. Expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d'una manera regular i invariable.
Teoria: enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d'una ciència particular.
Falsació: suceeix quan no es pot demostrar la hipòtesi formulada.
Comprensió: equival a entendre els fets.
Mite: intenten explicar l'orígen d'algun fet recolzant-se en forces sobrehumanes.
Mètode empiricoracional: mètode que es basa en la percepció dels sentits amb l'ajuda de l'enteniment.
Empirisme: mètode que tracta l'experiència i allò sensible. Consideren que tot és aprés (mètode inductiu)
mètode trascendental: fonamentació del coneixement. No és saber quin és l'orígen del coneixement, sinò de l'estructura.
Joc de llenguatge: diverses maneres d'utilitzar el llenguatge. Són models que descriuen situacions comunicatives que están estretament entrellaçats amb formes de vida.
Hermenèutica no normativa: aquelles comprensions que no respecten les pretensions de validesa de la parla.
Pretensions de validesa de la parla: són la veritat, la veracitat, l'intel·ligibilitat i la correcció moral.
Ontologia: tractat de l'ésser.
L'objecte de la filosofia
Doc.10 página 28.
Idees principals del text: Aquest text filosòfic ens vol fer saber que l'únic objectiu de la filosofia és explicar allò que pot ser un dubte per al nostre pensament, per així posarli límits als dubtes existencials.
Títol_ petits dubtes no resolts
·Quina és la funció de la filosofia segons el text?
Té la funció de trobar resposta a les preguntes que l'ésser humá es pugui formular sobre ell mateix. Vol aconseguir disminuir en una petita àrea les confussions possibles. Com diu Wittgenstein: "Una obra filosòfica consisteix essencialment en elucidacions", o com es podria dir en altres paraules, en la recerca de solucions i la seva explicació.
·Per què Wittgenstein afirma que la filosofia és una activitat?
Perque la filosofia mai es queda "quieta". Sempre podem deduir coses noves avants no resoltes.
·Comenta la frase següent:
"La filosofia ha d'aclarir i delimitar amb precisió els pensaments que d'una altra manera serien, per dir-ho així, opacs i confusos."
En aquesta frase es diu que només es volen respostes exactes i concretes, les úniques així que aclareixen al 100% les diferents questions. Per exemple, si jo em pregunto: Hi ha vida després d'estar mort?, i em responen: hi han diferents teories, potser ens endinsem en un món tot fosc sense saber res de l'exterior, potser podem continuar veient-ho tot des d'una altra dimensió, potser som almes lliures per una gran extensió de terreny... amb aquesta resposta no m'estan concretant, per tant, els pensaments segueixen opacs i confusos.
·Quin mètode està defensant l'autor? Compara amb altres mètodes.
Podríem dir que aquest text defensa el mètode analiticolingüístic, que té la tasca de analitzar el llenguatge i fer-ho més entenedor. Si ens endinsem a l'análisi lògic comprovariem que el text vol "l'aclariment de les proposicions", i el que ens aporta aquest mètode ja esmentat és un llenguatge perfecte per comprendre les coses i establir l'estructura comuna entre llenguatge i món. El diferenciem amb el mètode trascendental pel fet que no ens interessa donarne raó al nostre saber i fomentar-lo, només entendre-ho de manera lògica com a l'analíticolingüístic. Tampoc volem entendre-ho amb la primàcia de la raó sobre l'experiència com diu el mètode racionalista, perquè per molta raó que tinguem, si no la utilitzem de manera lògica i la sabem entendre i adaptar, no ens serveix de res.
·Informació de Wittgenstein:
Informació general:
Ludwig Josef Johann Wittgenstein , (Viena 1889- Cambridge 1951) ha estat probablement el pensador amb més influx sobre els corrents de treball analític i pensament epistemològic modernes, no només les agrupades entorn de la Filosofia Analítica, sinó també en la reflexió desenvolupada des del Constructivisme, el Neo-Pragmatisme, la continuació de la Fenomenología o la "philosophy of mind". En certa manera, la seva forma de plantejar la reflexió filosòfica ocupa per al pensament actual un paper similar al que va suposar el mètode socràtic per al pensament grec.
martes, 30 de septiembre de 2008
Lleis i teories
Les lleis es un enunciat universal que expressa el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets d'una manera regular i invariable.
Les teories són enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d'una ciència particular. Donen unitat a una ciència i permeten trobar noves lleis. N'és un exemple la teoria de l'evolució (es lluita per l'existència i la supervivència - llei de selecció natural-, les espècies es troben en canvi constant...)
Charles Darwing i l'origen de les espècies: http://redescolar.ilce.edu.mx/redescolar/act_permanentes/historia/histdeltiempo/mundo/prehis/t_teoesp.htm
Les teories són enunciats universals dels quals poden deduir-se totes les lleis d'una ciència particular. Donen unitat a una ciència i permeten trobar noves lleis. N'és un exemple la teoria de l'evolució (es lluita per l'existència i la supervivència - llei de selecció natural-, les espècies es troben en canvi constant...)
Charles Darwing i l'origen de les espècies: http://redescolar.ilce.edu.mx/redescolar/act_permanentes/historia/histdeltiempo/mundo/prehis/t_teoesp.htm
miércoles, 24 de septiembre de 2008
martes, 23 de septiembre de 2008
Ciència i filosofia
La filosofia i la ciència es poden diferenciar quan observem que la ciència vol demostrar el comportament de les coses a partir de l'experimentació i l'aplicació de fórmules matemàtiques. Es pot dir que s'aconsegueix resoldre, en els majors del casos, amb exactitud, alló que avants era un dubte, i ningú pot opinar el contrari, ja que está demostrat que aixó es d'una manera i no d'un altra, sense poder oferir cap alternativa.
En canvi, per filosofar no fa falta saber de fórmules ni de ciencia, només fer l'ús correcte de la raó.
En la filosofía pot ser correcta una teoría, però a la vegada la contrària d'aquesta també pot tindre sentit, i també pot ser correcta: les dos parteixen de la raó, i no pot ser demostrar el contrari.
En canvi, per filosofar no fa falta saber de fórmules ni de ciencia, només fer l'ús correcte de la raó.
En la filosofía pot ser correcta una teoría, però a la vegada la contrària d'aquesta també pot tindre sentit, i també pot ser correcta: les dos parteixen de la raó, i no pot ser demostrar el contrari.
miércoles, 17 de septiembre de 2008
Què és la filosofía?
Podríem dir que si a la vida, des d'un principi poguessim saber tot sobre l'existència humana, la filosofía no tindría cap sentit. La filosofía fuig de la perfecció per plantejar-nos dubtes que, poster mai podrem saber si la resposta als nostres dubtes és 100% certa, però tot i així ens crea una pròpia atmosfera personal on haurem d'aplicar els coneixements fins l'actualitat, la raó i la imaginació per així determinar els nostres ideals, fer-nos lliurepensadors.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)