miércoles, 28 de octubre de 2009

El mite de la caverna a l’actualitat



Si els pensaments de Plató els poguéssim traslladar a l’actualitat, crec que la nostra societat faria referència a la caverna, ja que vivim en una societat completament superficial i dominada.
Cadascun de nosaltres som com aquells presoners que va descriure Plató. Les ombres que passen per davant és només allò que els polítics i aquells que ens dominen ens volen mostrar.
A la nostra societat se’ns mostra una cosa tan petita com les ombres de la caverna i se’ns deixa de mostrar la veritat, la part sota el mar d’aquest gran iceberg on vivim.
Però nosaltres tampoc lluitem per sortir d’aquesta presó, ja que tenim totes les comoditats per viure bé i no necessitem fer-nos cap pregunta.
Aquell presoner que es va desencadenar i lluità per fer saber als altres la veritat pren la figura en l’actualitat del filòsof, que abans d’acceptar els ideals que arriben de la societat, fan una recerca d’ella i de la veritat.

lunes, 26 de octubre de 2009

Comentari; El mite de la caverna



El diàleg del mite de la caverna comença fent referència al món sensible.
Els homes presoners de la caverna no veuen altra cosa que les ombres d'éssers que passen rere seu, però que ells no poden veure. Aquests presoners limiten el seu món, el seu concepte de veritat, de realitat... a aquelles ombres que veuen passar. Aquest seria el seu món sensible.
Si un presoner pogués sortir d'aquella caverna i apropar-se al que seria el seu món intel·ligible, d'un bon principi no podria mirar directament els objectes de la realitat -la recerca de la veritat-, ja que tota recerca requereix un procés: per això el presoner primer ha de basar-se en reflexos per entendre les coses, fins que finalment pot mirar directament al sol: això seria la fi de la recerca, ja que aquest ja té la veritat i ja pot entendre l'origen, la causa i el perquè de les ombres que sempre havia vist al món sensible.



domingo, 25 de octubre de 2009

El mite de la caverna, Plató.

"Y a continuación -seguí-, compara con la siguiente escena el estado en que, con respecto a la educación o a la falta de ella, se halla nuestra naturaleza.Imagina una especie de cavernosa vivienda subterránea provista de una larga entrada, abierta a la luz, que se extiende a lo ancho de toda la caverna, y unos hombres que están en ella desde niños, atados por las piernas y el cuello, de modo que tengan que estarse quietos y mirar únicamente hacia adelante, pues las ligaduras les impiden volver la cabeza; detrás de ellos, la luz de un fuego que arde algo lejos y en plano superior, y entre el fuego y los encadenados, un camino situado en alto, a lo largo del cual suponte que ha sido construido un tabiquillo parecido a las mamparas que se alzan entre los titiriteros y el público, por encima de las cuales exhiben aquellos sus maravillas.

- Ya lo veo-dijo.

- Pues bien, ve ahora, a lo largo de esa paredilla, unos hombres que transportan toda clase de objetos, cuya altura sobrepasa la de la pared, y estatuas de hombres o animales hechas de piedra y de madera y de toda clase de materias; entre estos portadores habrá, como es natural, unos que vayan hablando y otros que estén callados.

- ¡Qué extraña escena describes -dijo- y qué extraños prisioneros!

- Iguales que nosotros-dije-, porque en primer lugar, ¿crees que los que están así han visto otra cosa de sí mismos o de sus compañeros sino las sombras proyectadas por el fuego sobre la parte de la caverna que está frente a ellos?

- ¿Cómo--dijo-, si durante toda su vida han sido obligados a mantener inmóviles las cabezas?

- ¿Y de los objetos transportados? ¿No habrán visto lo mismo?

- ¿Qué otra cosa van a ver?

- Y si pudieran hablar los unos con los otros, ¿no piensas que creerían estar refiriéndose a aquellas sombras que veían pasar ante ellos?

- Forzosamente.

- ¿Y si la prisión tuviese un eco que viniera de la parte de enfrente? ¿Piensas que, cada vez que hablara alguno de los que pasaban, creerían ellos que lo que hablaba era otra cosa sino la sombra que veían pasar?

- No, ¡por Zeus!- dijo.

- Entonces no hay duda-dije yo-de que los tales no tendrán por real ninguna otra cosa más que las sombras de los objetos fabricados.

- Es enteramente forzoso-dijo.

- Examina, pues -dije-, qué pasaría si fueran liberados de sus cadenas y curados de su ignorancia, y si, conforme a naturaleza, les ocurriera lo siguiente. Cuando uno de ellos fuera desatado y obligado a levantarse súbitamente y a volver el cuello y a andar y a mirar a la luz, y cuando, al hacer todo esto, sintiera dolor y, por causa de las chiribitas, no fuera capaz de ver aquellos objetos cuyas sombras veía antes, ¿qué crees que contestaría si le dijera d alguien que antes no veía más que sombras inanes y que es ahora cuando, hallándose más cerca de la realidad y vuelto de cara a objetos más reales, goza de una visión más verdadera, y si fuera mostrándole los objetos que pasan y obligándole a contestar a sus preguntas acerca de qué es cada uno de ellos? ¿No crees que estaría perplejo y que lo que antes había contemplado le parecería más verdadero que lo que entonces se le mostraba?

- Mucho más-dijo.

II. -Y si se le obligara a fijar su vista en la luz misma, ¿no crees que le dolerían los ojos y que se escaparía, volviéndose hacia aquellos objetos que puede contemplar, y que consideraría qué éstos, son realmente más claros que los que le muestra .?

- Así es -dijo.

- Y si se lo llevaran de allí a la fuerza--dije-, obligándole a recorrer la áspera y escarpada subida, y no le dejaran antes de haberle arrastrado hasta la luz del sol, ¿no crees que sufriría y llevaría a mal el ser arrastrado, y que, una vez llegado a la luz, tendría los ojos tan llenos de ella que no sería capaz de ver ni una sola de las cosas a las que ahora llamamos verdaderas?

- No, no sería capaz -dijo-, al menos por el momento.

- Necesitaría acostumbrarse, creo yo, para poder llegar a ver las cosas de arriba. Lo que vería más fácilmente serían, ante todo, las sombras; luego, las imágenes de hombres y de otros objetos reflejados en las aguas, y más tarde, los objetos mismos. Y después de esto le sería más fácil el contemplar de noche las cosas del cielo y el cielo mismo, fijando su vista en la luz de las estrellas y la luna, que el ver de día el sol y lo que le es propio.
- ¿Cómo no?
- Y por último, creo yo, sería el sol, pero no sus imágenes reflejadas en las aguas ni en otro lugar ajeno a él, sino el propio sol en su propio dominio y tal cual es en sí mismo, lo que. él estaría en condiciones de mirar y contemplar.
- Necesariamente -dijo.
- Y después de esto, colegiría ya con respecto al sol que es él quien produce las estaciones y los años y gobierna todo lo de la región visible, y que es, en cierto modo, el autor de todas aquellas cosas que ellos veían.
- Es evidente -dijo- que después de aquello vendría a pensar en eso otro.
- ¿Y qué? Cuando se acordara de su anterior habitación y de la ciencia de allí y de sus antiguos compañeros de cárcel, ¿no crees que se consideraría feliz por haber cambiado y que les compadecería a ellos?
- Efectivamente.
- Y si hubiese habido entre ellos algunos honores o alabanzas o recompensas que concedieran los unos a aquellos otros que, por discernir con mayor penetración las sombras que pasaban y acordarse mejor de cuáles de entre ellas eran las que solían pasar delante o detrás o junto con otras, fuesen más capaces que nadie de profetizar, basados en ello, lo que iba a suceder, ¿crees que sentiría aquél nostalgia de estas cosas o que envidiaría a quienes gozaran de honores y poderes entre aquellos, o bien que le ocurriría lo de Homero, es decir, que preferiría decididamente "trabajar la tierra al servicio de otro hombre sin patrimonio" o sufrir cualquier otro destino antes que vivir en aquel mundo de lo opinable?
- Eso es lo que creo yo -dijo -: que preferiría cualquier otro destino antes que aquella vida.
- Ahora fíjate en esto -dije-: si, vuelto el tal allá abajo, ocupase de nuevo el mismo asiento, ¿no crees que se le llenarían los ojos de tinieblas, como a quien deja súbitamente la luz del sol?
- Ciertamente -dijo.
- Y si tuviese que competir de nuevo con los que habían permanecido constantemente encadenados, opinando acerca de las sombras aquellas que, por no habérsele asentado todavía los ojos, ve con dificultad -y no sería muy corto el tiempo que necesitara para acostumbrarse-, ¿no daría que reír y no se diría de él que, por haber subido arriba, ha vuelto con los ojos estropeados, y que no vale la pena ni aun de intentar una semejante ascensión? ¿Y no matarían; si encontraban manera de echarle mano y matarle, a quien intentara desatarles y hacerles subir?.
- Claro que sí -dijo.
III. -Pues bien -dije-, esta imagen hay que aplicarla toda ella, ¡oh amigo Glaucón!, a lo que se ha dicho antes; hay que comparar la región revelada por medio de la vista con la vivienda-prisión, y la luz del fuego que hay en ella, con el poder del. sol. En cuanto a la subida al mundo de arriba y a la contemplación de las cosas de éste, si las comparas con la ascensión del alma hasta la. región inteligible no errarás con respecto a mi vislumbre, que es lo que tú deseas conocer, y que sólo la divinidad sabe si por acaso está en lo cierto. En fin, he aquí lo que a mí me parece: en el mundo inteligible lo último que se percibe, y con trabajo, es la idea del bien, pero, una vez percibida, hay que colegir que ella es la causa de todo lo recto y lo bello que hay en todas las cosas; que, mientras en el mundo visible ha engendrado la luz y al soberano de ésta, en el inteligible es ella la soberana y productora de verdad y conocimiento, y que tiene por fuerza que verla quien quiera proceder sabiamente en su vida privada o pública.

- También yo estoy de acuerdo -dijo-, en el grado en que puedo estarlo."







jueves, 22 de octubre de 2009

L’ intel·lectualisme moral socràtic, Plató

L’ intel·lectualisme moral socràtic: Protàgoras, 352b-c.

"Sóc.-- La gent creu de la ciència que no té cap força, ni dirigeix ni comanda; ben lluny de considerar que té aquestes funcions, creu que àdhuc en l'home en qui existeix no és la ciència que comanda, sinó una altra cosa, adés la passió, adés el plaer, adés l'enuig, ara l'amor, sovint la temença, considerant la ciència, en resum, com un esclau, el qual fan anar d'una banda a l'altra totes les altres forces.
¿Et sembla a tu una cosa així, o bé et sembla que la ciència és quelcom de bell i capaç de comandar l'home, talment que aquell que coneix el bé i el mal no es deixa governar per res més i tot ho fa segons el que la ciència ordena, perquè la ciència és per a l'home la millor auxiliar de l'enteniment?"

Aquest text parla de la subestimació de la ciència per part de la societat: descriuen ciència com el producte de diferents sentiments i experiències, com poden ser l’amor, la passió, l’enuig…
La societat no separa d’aquests conceptes el terme ciència.
A final de text, es planteja una pregunta: si s’accepta aquest concepte de ciència o aquesta es coneix com l’enteniment i l’assoliment del que està bé i el que no, i per tant l’ensenyament a obrar segons el bé.

A la pregunta plantejada:
Jo crec que la ciència ha de ser per tots el mateix: un saber que pugui arribar a fer-nos savis. L’estudi de la ciència ha d’englobar tot tipus d’enunciats: tant filosòfics, com matemàtics, astrològics... però també ha de ser influenciada per la societat, ja que depenent de les nostres actituds, la ciència prendrà uns valors o uns altres.


“La ciencia (del latín scientia 'conocimiento') es el conjunto de conocimientos obtenidos mediante la observación y el razonamiento, sistemáticamente estructurados y de los que se deducen principios y leyes generales.” , Wikipedia

“ Saber o erudición. Habilidad, maestría, conjunto de conocimientos en cualquier cosa.” Diccionario de la Real Academia Española

"Vivimos en una sociedad profundamente dependiente de la ciencia y la tecnología y en la que nadie sabe nada de estos temas. Ello constituye una fórmula segura para el desastre." Carl Sagan (científico estadounidense)

“Ninguna ciencia, en cuanto a ciencia, engaña; el engaño está en quien no sabe” Miguel de Cervantes

“La ciencia es la progresiva aproximación del hombre al mundo real” Max Planck (físico alemán)

miércoles, 7 de octubre de 2009

Aristòtil



Filòsof grec. Juntament amb Plató és el més important filòsof de l'antigüitat i un dels més importants de tota la història de la filosofia.


Vida d'Aristòtil


Va néixer a la ciutat d'Estagira (l’actual Stavro), a la península Calcídica. Va viure la seva infantesa a la ciutat macedònica de Pela i, morts els seus pares, va passar a Atarneo, amb el seu tutor, Pròxeno, que el va enviar a Atenes per a que completés allà la seva educació. L’any 367/366 a.C. ingressa Aristòtil, als 17 anys, en la Acadèmia de Plató. L’ingrés d’Aristòtil a l’Acadèmia platònica, coincideix amb l’època en la que Plató, que tenia ja llavors 60 anys: es trobava a Sicília, i no va tornar fins l'ant 364. Aristòtil va romandre a l’Acadèmia 20 anys, fins a la mort de Plató. Tornà a Atenes el 335, als 50 anys d’edat i 13 després d’haver sortit d’ella, i funda la seva pròpia escola, el Liceu, que es destinarà a unes investigacions relacionades amb la ciència de la naturalesa. A la mort d’Aristòtil, Teofrast d’Èresos, el seu deixeble preferit, va ser el seu successor en la direcció del Liceu.

Pensament i obres


Segons la cosmologia aristotèlica, el cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:


· Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.

·Regió sublunar (la terra), quieta al mig de l'univers, formada per terra, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.


Aristòtil considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: el nivell sensitiu i el nivell intel·lectual.


Les obres que es coneixen d’Aristòtil pertanyents als primers anys fan suposar un període de fidelitat inicial a les idees platòniques amb certa actitud de revisió de la teoria de les idees. Sobre les idees i Sobre el bé són obres de joventut, a l’estil dels diàlegs platònics.


L’obra escrita d'Aristòtil es pot dividir en tres grups: escrits populars escrits en forma de diàleg; materials per als tractats científics, i obres científiques. Llevat de la Constitució d'Atenes (única de les obres conservada de les 158 descripcions de constitucions gregues), tots els escrits conservats pertanyen al tercer grup. Els diàlegs són de l’època de l'Acadèmia; Diògenes Laerci en cita dinou títols, entre els quals: Protrèptic, Sobre la filosofia i Sobre la monarquia. Totes les següents són obres científiques, de l’època de maduresa. L' Órganon és el conjunt dels tractats de lògica. Per altra part, són obres de filosofia natural: Física, Del cel, De la generació i de la destrucció i Dels meteors. Del món és probablement apòcrifa. Sobre psicologia: De l’ànima i els tractats que reberen després el títol col·lectiu de Parva naturalia. D'història natural: Història dels animals, De les parts dels animals, Del moviment dels animals i De la generació dels animals. Segueixen alguns tractats apòcrifs sobre qüestions matemàtiques, òptiques, musicals i fisiològiques. La Metafísica tracta de les qüestions més generals. La moral és recollida en tres tractats: l'Ètica a Nicòmac, la Gran Moral i l'Ètica a Eudem. Finalment hi ha la Política, la Retòrica i la Poètica. Es conserven també, algunes cartes i poemes.



Per saber-ne més, feu clic aquí.