Anàlisi de la causalitat

Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.

Anàlisi de la causalitat

"És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui i fals, i és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.
Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes d’aquest tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb 1’experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d’estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?
Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat."

En aquest text Hume es planteja el pas del temps i la idea de canvi entorn aquest.
Diu que no es pot donar res per suposat, és a dir, que no podem parlar del futur com un fet ja sabut, perquè estariem davant l'error d'admetre alguna cosa com a vàlida per la nostra experiència, i no és així ja que el curs de la naturalesa pot canviar.
Només podem tenir certes nocions, suposicions o "pautes" per determinar i aproximar l’estímul més coincident, però mai tindrem la certesa absoluta perquè poden existir milers de motius que allunyin la desposta meva amb la real.

Amb això Hume diu que ens basem en el costum i en l’experiència que, juntament amb la raó ens fa presuposar un futur mai totalmente cert.

Projecte 5: Aristòtil

Aristòtil

View more presentations from yuyuu13n.

Investigació sobre els principis de la moral

112: "Sembla evident que els fins últims de les accions humanes no poden ser explicats, en cap cas, per la raó, sinó que es recomanen del tot als sentiments i afeccions del gènere humà, sense dependència de les facultats intel·lectuals. Pregunti’s a un home per què fa exercici; contestarà que perquè desitja conservar la salut. Si se li pregunta llavors per què desitja la salut, respondrà al punt, perquè la malaltia és penosa. I si es prossegueix l’enquesta i es desitja saber la raó per la qual odia el dolor, no en podrà donar cap. És aquest un fi últim, que no va referit a cap altre objecte. Potser a la segona pregunta, per què desitja la salut, pugui contestar també que és necessària per a l’exercici de la seva vocació. Si se li pregunta que per què desitja això, contestarà, sense més, que perquè desitja diners. Si se li pregunta per què?, contestarà que és un instrument de plaer. I és absurd preguntar-li la raó d’això. És impossible que hi hagi un procés in infinitum; i que una cosa pugui ser sempre la raó per la qual una altra és desitjada. Quelcom ha de ser desitjable per si, i pel seu acord i conveniència immediata amb el sentiment i l’afecte humans."

En aquest fragment Hume es planteja la existència d'un fi últim mogut per les passions i els sentiments, no pas per la raó o l'intel·lecte.
Per explicar-ho, Hume posa l'exemple d'un esportista i li questiona cada raonament de manera que s'arriben a dos: "odia el dolor" i "vol aconseguir un instrument de plaer". Aquests són els dos fins últims que Hume troba: el rebuig del dolor i la recerca del plaer. Aquesta part Hume la tracta a la investigació sobre els principis de la moral, on aquest, precedent de l'utilitarisme, defineix la felicitat com una assimilació entre plaer i dolor.
Conclou que el raonament, i en general l'intelecte, serà el mitjà amb el qual es podrà arribar a una vida virtuosa.

Projecte 4

Resum del pensament d'Aristòtil:

Aristòtil comença admetent un concepte platònicn universal que és causa de les perfeccions de les coses. Però aquest, segons Aristòtil, no es troba en un món superior i distint, sinó a les coses mateixes. A la realitat sols existeixen les coses individuals, concretes, allò que ell anomena substàncies formades per l’essència: (característiques de l’objecte) i l’ésser de la qual comparteix amb la resta d’individus de la seva mateixa espècie.
Aquesta individualitat i aquesta universalitat que es donen unides en les coses materials concretes s’expliquen, segons Aristòtil, per dos principis físics, que ell anomena matèria i forma, les dues primeres causes de l’ésser.

El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, fruit de més que mer raonament, de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la felicitat, el més gran bé.

Aristòtil també tracta la fisica aristotèl·lica, en la qual parla de les lleis del moviment, entre altres: tot mòbil requereix d'un motor, a la natura no hi ha el buit...

La concepció política que defensa Aristòtil es basa en l’afirmació de: “l’home és social per naturalesa”, que és “un animal polític”. La societat és una cosa real, però que brolla de l’home concret, al qual perfecciona i forneix un medi vital necessari.
Aristòtil divideix les formes de govern en monarquia, aristocràcia i democràcia, i aquestes formes justes de govern en què es busca el bé comú, s’oposen les que s’exerceixen en benefici dels mateixos governants: tirania, oligarquia i demagògia.

Per informació més específica:

http://www.edu365.cat/aulanet/comsoc/Lab_bio/biolegs/Filosofia%20-%20Aristotil.htm

http://www.biografiasyvidas.com/monografia/aristoteles/

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm?http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/gen-3p6b.htm

Anàlisi de la causalitat - Abstract

"És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui i fals, i és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.

Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes d’aquest tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb 1’experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d’estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?
Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat."



En aquest text Hume es planteja el pas del temps i la idea de canvi entorn aquest.
Diu que no es pot donar res per suposat, és a dir, que no podem parlar del futur com un fet ja sabut, perquè estariem davant l'error d'admetre alguna cosa com a vàlida per la nostra experiència, i no es així ja que el curs de la naturalesa pot canviar.
Només podem tenir certes nocions, suposicions o "pautes" basades en el costum, però que no aseguren l’efecte d’una causa.
Aquest mai es podrà assegurar donat que per a una mateixa causa poden haver-hi diversos efectes, i al no subordinar aquest a una mateixa causa, no podrem treure coneixement.
Hume parla, per tant, de què tot coneixement vé per les impressions i res es pot preveure, i per tant, nega l’existència de idees innates, que no són rebudes a través de l’experiència.

Exercici 3: Anàlisi de la causalitat

“Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.”

Hume parteix d’un exemple de dues boles de billar per poder explicar la relació entre causa i efecte.

La primera és en moviment, i xoca amb la segona, la qual es posa en moviment.

Si tornem a fer el mateix, veurem com la primera bola en moviment torna a posar a la segona també en moviment, i així continuamente, situant en la mateixa posició i donant el mateix cop a la primera bola.

Això passa per la contigüitat en el temps i en el lloc, i el coneixement anterior de l’efecte de la causa. Les circumstàncies, com explica el text, han de ser similars per tal de produir-se el mateix efecte.
La validesa es basa en la contigüitat, prioritat i conjunció.

Existeix el jo?

Per arribar a un acord primer tenim que saber què entenem per “jo”.
El jo és allò que a mi em constitueix, que m’identifica i em distingeix de la resta.
Aquest jo, únic i distint existeix?
Basant-nos en què el coneixement no pot canviar, i ha de ser sempre el mateix per poder arribar al saber, el jo on es situa?
El jo és un conjunt de substàncies materials i inmaterials cambiants, ja que jo no sóc la mateixa fa cinc anys que ara: tinc més coneixement, noves vivències, més experiència, més arguments que potser em fan rebutjar les meves creençes de fa un temps….
Si el jo canvia, no el podem donar com a vàlid, i com que sabem que el jo canvia i madura, no serà subjecte del coneixement.
Tot i així existeix com a objecte en progrés. És a dir, nosaltres som com jerros que en el momento del naixement érem buits. L’experiència, els sabers, les impressions, vivències, desitjos, dolors… són petites gotes que omplen aquest jerro que segueix sent el mateix, però a cada unitat de temps és una mica més madur, més diferent…
Existeix el jo, però un jo que evoluciona al llarg del temps.

Existeix la realitat fora de la ment, independentment del fet que jo la pensi?

Realitat: veritat o necessitat¿?:


Parlar d’una realitat fora de la ment seria, com va introduir anteriorment Sòcrates, parlar d’un món intel·ligible en el qual hi romandria la realitat “tal com és”, sense ser alterada pels sentits.
Mai podrem saber d’aquest altre món, ja que els nostres sentits són part del “jo”, i sense el “jo” no hi ha res.
Des del meu punt de vista, penso que la realitat ja se’ns presenta tal com és, no hi ha una altra. Penso així perquè nosaltres mateixos hem sigut aquells que li han donat forma, sentit i color a tot allò que ens envolta, a la realitat que ens envolta.
La realitat és l’observació, la recepció, i figurar una realitat paral·lela, per mi no seria realitat.Com diu Aristòtil, l’essència, la realitat de les coses, és impossible que estiguin separades d’elles.Per tant, la meva realitat i la teva realitat, és al realitat en si mateixa.

Esquema de la filosofia moderna

Text nº5 Descartes: Una altra formulació del cogito

"Una altra formulació del cogito"

Aquest fragment està determinat pels dubtes sobre la determinació de nosaltres mateixos, en la què Descartes planteja dues vies: en la primera fa sorgir la forma més pura de nosaltres i planteja el “jo” com allò permanent enfront els canvis. La segona via planteja el “jo” com a dependent del propi cos.Per arribar a una conclusió raonada, Descartes posa a prova això enfront una mena d’enganyador maligne, qui empra la seva indústria per enganyar.I un cop deixat persuadit per aquest enganyador, torna a mirar el seu entorn, on pot veure la única cosa que sempre hi roman: el jo.
El títol que li posaria a aquest fragment seria: Dubtes davant el canvi total.

Projecte 3

Influències d'Aristòtil:

Aristòtil és el filòsof amb més influències sobre el pensament posterior. Té una rellevància fonamental: moltes de les paraules amb les quals ara ens expressem les va definir anteriorment Aristòtil. Va ser mestre d'Alexandre el Gran.

Influències que ha rebut Aristòtil:

El punt de partida va ser Plató, però aviat va adoptar una actitud critica enfront del platonisme. La idea de participació platónica no explica la veritable realitat de la “physis” (el moviment).

Aristòtil admet com Plató i Sócrates que l'essència és el que defineix a l'ésser, però la diferència que l'essència és la forma, que està unida inseparablement a la matèria i junts constituïxen l'ésser, que és la substància.

· D'Heràclit i Parmènides van fer una explicació molt parcial mitjançant la unitat i la pluralitat.
· D'Anaxàgores, Aristòtil va recollir el Nous (idea d'intel·ligència)
· Dels pitagòrics valora la seva dedicació per les matemàtiques.

En definitiva, Aristòtil va construir un sistema filosòfic propi.

Previ a això, va sotmetre a crítica la teoria de les Idees del seu mestre.

Per a intentar solucionar les diferències entri Heràclit i Parmènides, Plató havia proposat l'existència de dues dimensions en la realitat: el Món sensible i el Món intel·ligible. Per a Aristòtil, el món no té compartiments.
Aristòtil va rebutjar les teories de Plató en les quals deia que les idees eren l'autèntica realitat (idees innates) i que el món sensible als nostres sentits no era més que una còpia d'aquestes. Aristòtil al contrari de Plató, que concebia la «existència» de dos mons possibles o reals, posseïa una teoria que discorria entre el món idealista i el món tangible.

Aristòtil fa quatre critiques fonamentals a la teoria de les idees de Plató:

- Critica als dos mons, per a Aristòtil és un sol; al tenir dos mons es complica l'explicació innecessàriament, explicant dues vegades el mateix.
- Plató no dóna una explicació racional, utilitza mites i metàfores, en comptes d'aclarir conceptualment.
- No hi ha una relació clara de causalitat. No explica com les idees són causa de les coses sensibles i mutables. No infereix que d'una idea es derivi un objecte.
- Argument del tercer home; segons Plató, la semblança entre dues coses s'explica perquè ambdues participen de la mateixa idea. Segons Aristòtil, es precisa un tercer per a explicar la semblança entre dues coses, i una cambra per a explicar les tres, i així successivament. És una regressió a l'infinit, per tant gens s'explica.

Mitologia abrahàmica

En relació amb l'existència de Déu, explicaré de forma esquematitzada les diferents religions més properes a nosaltres, que s'engloben en la mitologia abrahàmica:

Activitat 15: Es pot demostrar l'existència de Déu?

L’existència de Déu crec que no es pot demostrar, ja que abans d’arribar aquí hauríem de plantejar altres temes, com per exemple plantejar-nos primerament l’existència de Déu.Aquesta qüestió seria com el peix que es mossega la cua , ja que per saber que existeix primer s’hauria de demostrar, i per poder demostrar alguna cosa, ha d’existir.
Jo crec que no es pot demostrar. Només es poden donar unes bases al receptor per fer que aquest tingui les mateixes creences, però anar més enllà sembla difícil, entre d’altres perquè la ciència demostra tot ho contrari.
¿Per què hem de viure amb “la cura” d’un Déu?Segurament si ens haguessin ensenyat a viure amb “la cura” de diversos Déus, no veuríem lògic a dies d’ara pensar en un únic Déu. Per això potser avui en dia analitzant la nostra història, es pot fer difícil pensar que convivim sense un Déu. Per tant per aquest motiu, entre d’altres, podríem creure en l’existència de Déu, però això no vol dir ni que existeixi realment ni que es pugui demostrar.

Comentari Carta a Meneceu

Resum i comentari de la Carta a Meneceu:

La filosofia, igual que la felicitat, no entén d’edat: “mai no s’és massa jove ni massa vell”, diu Epicur.

Per assolir una vida feliç introdueix la divinitat entesa com un ésser incorruptible i feliç.
També parla dels Déus, però amb altres qualitats de les que la gent vulgar atribueix.
El tema que aprofundeix a la carta a Meneceu és la vida i la concepció de la mort, a la que no li hem de tenir por, ja que quan aquesta sigui present nosaltres no, i mentre nosaltres som aquesta desapareix.

Epicur pensa que realitzarem les nostres accions en vista dels nostres desitjos, de la nostra finalitat. Les accions van relacionades amb el que cadascun particularment vol aconseguir. Però no sempre parlem de plaer, ja que potser per assolit un fi el camí que hem de travessar és difícil, tot i que compensa el plaer que aquest traurà: “molts dolors els considerem preferibles als plaers, si ens donen un plaer encara més gran quan més temps hàgim suportat el dolor”.
Epicur identifica el plaer amb el bé, en una certa mesura, i també amb l’autosuficiència.

Es parla d’autosuficiència com el major bé, ja que potser pot semblar poca cosa, per exemple, un aliment senzill, però treuen el dolor de la fam provocant un plaer tal com si fos un àpat exquisit.
Plaer i vida feliç és la nostra última finalitat, ja que tots els fins van d’alguna manera encaminats al bé suprem o fi últim: la felicitat.Aquesta, diu Epicur, només s’aconseguirà amb una vida assenyada, bella i justa, deixant enrere els plaers, per exemple, carnals.