Del no res no pot sortir res

Si tenim zero, mai podrem tenir un, ni dos, ni tres...
Si tenim zero és perquè abans també teníem zero, i amb zero ens quedarem.
No pot sortir alguna cosa on no hi ha res. Tothom sap que fer aparèixer del no res a un conill del barret d’un “mag” és impossible: hi ha d’haver alguna mena de trampa, perquè del no res no pot sortir res.
No podem crear si no disposem de les eines per fer-ho. Fins i tot amb una simple gota d’aigua podríem esdevenir alguna cosa, però quan aquesta gota no és, ho demés tampoc.
El no res és sempre així, una absència d’éssers constant, tot ple de limitacions: quan apareix el no res, buscar l’equilibri per trobar alguna cosa és impossible.

Parmènides: textos 1, 2, 3, 4 i 5

Els textos de Parmènides, l’autor més influent de tots els presocràtics, tracten sobre l’ésser i el no ésser: l’ésser es pot pensar i es pot saber d’aquest, diferència principal entre aquest i el seu contrari, ja que del no ésser no podem ni podrem saber-ne res: si ho salpiquéssim, passaria a ser ésser.
Per això Parmènides al segon text fa referència a la relació entre “pensar” i “ésser”. Sempre, fins i tot quan pensem inconscientment, estem pensant en éssers. Només podem pensar en éssers: ho és tot el que ens envolta. El que ens envolta no podrem ni dispersar-ho, ni tallar-ho, perquè com diu Parmènides, la realitat és quelcom que no canvia, i per tant, el lloc per on començar la nostra recerca de la veritat és indiferent, ja que tots els camins portaran a la veritat i a una cosa estable i immutable.

Heràclit: textos 1, 2, 4 i 5

Els textos d’Heràclit tracten sobre el canvi i la lluita de contraris.
El primer text parla de la ignorància de la raó que sempre en roman, ja que també ignorem els nostres actes, actuem sense ser conscients de que ho estem fent.
El segon text tracta la lluita de contraris i la necessitat d’aquesta per crear el canvi i la més bella harmonia. Els contraris s’atrauen, tot ha estat format per la discòrdia, ja que si no existís la nit tampoc podria existir el dia, i que es faci de dia implica l’absència de la nit, perquè son contraris.
El quart text fa referència al canvi. Entrem al mateix riu però mai ens banyarem en les mateixes aigües, ja que tot flueix, i és impossible reunir totes les condicions per tornar a fer una cosa que ja està feta pel motiu que tot flueix.
Els cinquè text parla del logos, de la dialèctica de contraris, d’allò que organitza els canvis que tenen lloc a l’univers. El logos fa que “totes les coses en siguin una”, ja que és el principi ordenador que des d’un origen ha organitzat l’univers tal i com ara nosaltres el coneixem.

Anaximandre

“D’allà on ve el naixement als éssers, allà trobem també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l’ordre del temps.”

Aquest text d’Anaximandre gira entorn el que ell considera l’arkhé: l’ápeiron. Quan un ésser neix, neix amb la “seguretat” que també tindrà un final, ja que l’estat de l’univers era cap cosa, i en cap cosa es quedarà. Els temps és quelcom dona sentit al kósmos: podem parlar de passat, present i futur. Per tant a mesura que passa el temps, ens anem apropant al final, i l’estat originari dels éssers.

Curs 2009-2010
Nou curs: noves preguntes a resoldre.