Anàlisi de la causalitat

Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.

Anàlisi de la causalitat

"És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui i fals, i és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.
Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes d’aquest tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb 1’experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d’estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?
Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat."

En aquest text Hume es planteja el pas del temps i la idea de canvi entorn aquest.
Diu que no es pot donar res per suposat, és a dir, que no podem parlar del futur com un fet ja sabut, perquè estariem davant l'error d'admetre alguna cosa com a vàlida per la nostra experiència, i no és així ja que el curs de la naturalesa pot canviar.
Només podem tenir certes nocions, suposicions o "pautes" per determinar i aproximar l’estímul més coincident, però mai tindrem la certesa absoluta perquè poden existir milers de motius que allunyin la desposta meva amb la real.

Amb això Hume diu que ens basem en el costum i en l’experiència que, juntament amb la raó ens fa presuposar un futur mai totalmente cert.

Projecte 5: Aristòtil

Aristòtil

View more presentations from yuyuu13n.

Investigació sobre els principis de la moral

112: "Sembla evident que els fins últims de les accions humanes no poden ser explicats, en cap cas, per la raó, sinó que es recomanen del tot als sentiments i afeccions del gènere humà, sense dependència de les facultats intel·lectuals. Pregunti’s a un home per què fa exercici; contestarà que perquè desitja conservar la salut. Si se li pregunta llavors per què desitja la salut, respondrà al punt, perquè la malaltia és penosa. I si es prossegueix l’enquesta i es desitja saber la raó per la qual odia el dolor, no en podrà donar cap. És aquest un fi últim, que no va referit a cap altre objecte. Potser a la segona pregunta, per què desitja la salut, pugui contestar també que és necessària per a l’exercici de la seva vocació. Si se li pregunta que per què desitja això, contestarà, sense més, que perquè desitja diners. Si se li pregunta per què?, contestarà que és un instrument de plaer. I és absurd preguntar-li la raó d’això. És impossible que hi hagi un procés in infinitum; i que una cosa pugui ser sempre la raó per la qual una altra és desitjada. Quelcom ha de ser desitjable per si, i pel seu acord i conveniència immediata amb el sentiment i l’afecte humans."

En aquest fragment Hume es planteja la existència d'un fi últim mogut per les passions i els sentiments, no pas per la raó o l'intel·lecte.
Per explicar-ho, Hume posa l'exemple d'un esportista i li questiona cada raonament de manera que s'arriben a dos: "odia el dolor" i "vol aconseguir un instrument de plaer". Aquests són els dos fins últims que Hume troba: el rebuig del dolor i la recerca del plaer. Aquesta part Hume la tracta a la investigació sobre els principis de la moral, on aquest, precedent de l'utilitarisme, defineix la felicitat com una assimilació entre plaer i dolor.
Conclou que el raonament, i en general l'intelecte, serà el mitjà amb el qual es podrà arribar a una vida virtuosa.

Projecte 4

Resum del pensament d'Aristòtil:

Aristòtil comença admetent un concepte platònicn universal que és causa de les perfeccions de les coses. Però aquest, segons Aristòtil, no es troba en un món superior i distint, sinó a les coses mateixes. A la realitat sols existeixen les coses individuals, concretes, allò que ell anomena substàncies formades per l’essència: (característiques de l’objecte) i l’ésser de la qual comparteix amb la resta d’individus de la seva mateixa espècie.
Aquesta individualitat i aquesta universalitat que es donen unides en les coses materials concretes s’expliquen, segons Aristòtil, per dos principis físics, que ell anomena matèria i forma, les dues primeres causes de l’ésser.

El filòsof veia l'ètica com una ciència pràctica, fruit de més que mer raonament, de l'acció pràctica i duradora. L'home busca la felicitat, el més gran bé.

Aristòtil també tracta la fisica aristotèl·lica, en la qual parla de les lleis del moviment, entre altres: tot mòbil requereix d'un motor, a la natura no hi ha el buit...

La concepció política que defensa Aristòtil es basa en l’afirmació de: “l’home és social per naturalesa”, que és “un animal polític”. La societat és una cosa real, però que brolla de l’home concret, al qual perfecciona i forneix un medi vital necessari.
Aristòtil divideix les formes de govern en monarquia, aristocràcia i democràcia, i aquestes formes justes de govern en què es busca el bé comú, s’oposen les que s’exerceixen en benefici dels mateixos governants: tirania, oligarquia i demagògia.

Per informació més específica:

http://www.edu365.cat/aulanet/comsoc/Lab_bio/biolegs/Filosofia%20-%20Aristotil.htm

http://www.biografiasyvidas.com/monografia/aristoteles/

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm?http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/gen-3p6b.htm

Anàlisi de la causalitat - Abstract

"És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui i fals, i és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que no podia tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables estan muntats sobre el supòsit que es dóna aquesta conformitat entre el futur i el passat; així, doncs, mai no podem provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i si cal que sigui provada no admetrà cap prova que no es basi en l’experiència. Però aquesta, quan es basa en el passat, no pot ser cap prova de res per al futur, si no és que admetem el supòsit que hi ha una semblança entre ells (passat i futur). Aquest és, per tant, un punt que no pot admetre cap prova, en absolut, i que donem per suposat sense cap prova.

Estem determinats, només pel costum, a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte, i independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes d’aquest tipus repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb 1’experiència passada. Les forces mitjançant les quals operen els cossos són totalment desconegudes. Nosaltres en percebem només les seves qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que les mateixes forces hagin d’estar sempre connectades amb les mateixes qualitats sensibles?
Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat."



En aquest text Hume es planteja el pas del temps i la idea de canvi entorn aquest.
Diu que no es pot donar res per suposat, és a dir, que no podem parlar del futur com un fet ja sabut, perquè estariem davant l'error d'admetre alguna cosa com a vàlida per la nostra experiència, i no es així ja que el curs de la naturalesa pot canviar.
Només podem tenir certes nocions, suposicions o "pautes" basades en el costum, però que no aseguren l’efecte d’una causa.
Aquest mai es podrà assegurar donat que per a una mateixa causa poden haver-hi diversos efectes, i al no subordinar aquest a una mateixa causa, no podrem treure coneixement.
Hume parla, per tant, de què tot coneixement vé per les impressions i res es pot preveure, i per tant, nega l’existència de idees innates, que no són rebudes a través de l’experiència.

Exercici 3: Anàlisi de la causalitat

“Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.”

Hume parteix d’un exemple de dues boles de billar per poder explicar la relació entre causa i efecte.

La primera és en moviment, i xoca amb la segona, la qual es posa en moviment.

Si tornem a fer el mateix, veurem com la primera bola en moviment torna a posar a la segona també en moviment, i així continuamente, situant en la mateixa posició i donant el mateix cop a la primera bola.

Això passa per la contigüitat en el temps i en el lloc, i el coneixement anterior de l’efecte de la causa. Les circumstàncies, com explica el text, han de ser similars per tal de produir-se el mateix efecte.
La validesa es basa en la contigüitat, prioritat i conjunció.