Projecte 2

Contextualització històrica d'Aristòtil

Aristòtil (Estagira, Macedònia, 384 a.C.–Calcis Eubea, Grècia, 322 a.C.)

(A la imatge: Plató i Aristòtil)

Esdeveniments principals del segle IV a .C:

- Fixació del calendari babilònic.
- En Mesoamérica es desenvolupa l'escriptura zapoteca.
- Macedònia conquista Grècia i l'Imperi aqueménida
- En l'Índia ascendeixen els Maurya.
- El poble íber dels bastetans funda la ciutat de Basti, avui Basa, a Granada (Espanya).
- Es tenen notícies de poblament íber o tartésic anomenat Mastia, després refundat per Asdrubal com Qart Hadasht actual Cartagena


Personatges importants al segle IV a.C:

Alexandre Magne, Aristòtil, Chandragupta Maurya, Darío III, Plató, Euclides...

El segle IV a.C

Mentre uns consideren els segles V i IV a. de C. una sola època la clàssica, uns altres passen per alt el segle IV a. de C. fins al regnat d'Alexandre Magne, considerant-lo un període d'escassa importància i decadència comparat amb el segle V a. de C. Però aquesta època de transició va durar ni més ni menys que 70 anys, entre l'època clàssica pròpiament aquesta i Alexandre, que comença una nova era, però aquest com altres períodes no s'inicia de cop i volta sinó que sempre hi ha una etapa de transició cada vegada més valorades pels historiadors.

Hi ha diferents aspectes que separen a la primera i segona meitat del s. IV:

Aspecte polític

Caracteritzat per la dissolució de la idea de les Polis i el pas a la concepció del “l’imperi universal” d'Alexandre, predominant en aquesta transició:

- La proliferació de lligues de ciutats.
- La monarquia militar
- El ressorgiment de les Tiranies, com aspecte predominant del s. IV.

Hi va haver-hi nestabilitat i decadència de les polis sobretot en l'època entre la cridada de Pau del Rei (386) i la batalla de Mantinea (362). Aquesta inestabilitat es veu agreujada per:

- La violència dels mercenaris, utilitzats en nombroses guerres, ja que havia poc interès dels ciutadans en la defensa de la seva pàtria i el període militar es veia com una càrrega. Professionalitzant-se tant els estrategues convertint-se en generals professionals com els exèrcits.

- L'esperit de revenja dels bandejats. Eren un greu perill per a l'estabilitat política de les ciutats, ja que eren desposseïdors dels seus drets i de les seves fortunes, i quan es produïa el canvi polític i tornaven, es venjaven dels seus enemics provocant greus desordres.

Aspecte econòmic

Hi ha una gran diferència entre les dues meitats del segle:

La primera meitat:

Es caracteritza per una profunda crisi, a causa de les contínues lluites i com conseqüències:
- La proletarització de la població
- La falta de treball
- El despoblament d'extenses regions.
- La reducció dels mercats a causa de contínues guerres a Grècia.

La segona meitat:

Hi ha un gran canvi, a partir de les conquestes d'Alexandre, es va potenciar l'economia i hi ha obertura de nous mercats. El comerç és a gran escala i les riqueses d'Orient fluïen cap a Grècia i Occident.

Aspecte ètnic i social

Hi ha una anivellació de classes socials i una barreja de races. Les cultures d'Orient i Occident inicien un procés d'intercanvis.

Aspecte religiós

La religió tradicional grega serà substituïda per cultes universals i déus nous en el Panteó hel·lènic. Isis, Cibeles, Sabazio i Mithra. Les religions s'estén per occident i proliferen les religions de salvació.

Aspecte artístic

L'art grec es desenvolupa en diferents llocs i van florir nombroses escoles, reflectint la importància de l'individu i la seva personalitat individual, així com les seves inquietuds, tot això en un realisme que no exclou la vellesa o el dolor. La construcció que destaca és el Mausoleu de Mausolo de Caria en Halicarnaso. En escultura els grans mestres d'aquest segle són Escopa (420-350?), Praxíteles (400-330), Lisipo (350-300). Però aquest segle és sobretot, en escultura, l'art del retrat, de l'obra de Lisipo, que no exclou la caricatura o la idealització, en la qual es representen la personalitat espiritual i no el físic del personatge. En pintura arriba a l'art d'aquest segle el seu apogeu amb el jònic Apel·lis.

Aspecte filosòfic

És en aquesta època, amb la cultura organitzada, amb acadèmies i escoles, quan van ser creades la filosofia i la ciència i es van llegar a èpoques posteriors els instruments necessaris per al progrés del saber i per a transmetre l'herència espiritual de Grècia a la resta del món. Es produeix el pas “del mite al logos”, s'ha descobert el concepte de Physis o natura, amb lleis immutables que no podien ser violades per factors externs i el logotips es va aplicar als problemes de l'home. Les dues figures principals són Plató (428-347) i Aristòtil (384-322) .

Aspecte literari

El s. IV marca la plenitud de la prosa grega, que es converteix en el llenguatge de la filosofia, adornant-se amb bellesa i eloqüència imposada per la moda i recollida pels logògrafs de l'època. Floreixen totes les formes de l’oratòria: La judicial, la política i la retòrica. Però les diferències entre les tres eren de caràcter didàctic ja que les tres podien ser conreades per la mateixa persona. Destaquen els oradors àtics: Xenofont, Tucídides i Plató, amb ells la prosa, al contrari que amb els sofistes es va ajustar a les preocupacions i va saber adaptar-se tant al breu i clar estil de Lísies com a l'amplitud i magnificència de l'estil d’Isòcrates.
La comèdia ja no és alimentada per la política, es refugia en la paròdia del mite o personatges històrics (Menandro i Aristófanes). La producció veritablement representativa va ser la prosa, que va eclipsar en la memòria a la poesia, tenint en aquesta època les seves arrels la novel·la. Entre els historiadors destaquen. Éforo, Xenofont (considerat pels antics com el tercer dels grans historiadors), Teopompo, Timeu...
Així mateix l'època hel·lenística va produir una gran quantitat d'escriptors l'obra dels quals s'ha perdut o que només es pot reconèixer en la d'autors posteriors. I no va sorgir cap historiador grec per a tractar-la.

Naixements i defuncions:

Nascuts en els anys 380 a. C:

Aristòtil, Clito el Negre,Demóstenes, Éforo de Cime...

Defuncions en 322 a. C:
Ariarates, Aristòtil, Demóstenes, Hipérides, Leonat...

La dècada del 320 a. C:

Mor Alexandre Magne i s'inicien les guerres de diaconos, que més tard formarien els regnes hel·lenístics

Batalles al segle IV a.C:

Resum del Fedó

El FEDÓ PER PARTS:

- El diàleg, primerament, esdevè entre Fedó i Euquècrates.
- Sòcrates exposa la seva visió de la mort i les seves teories de l'ànima i argumenta sobre això basant-se en la successió de contraris, en la reminiscència...
- Aquests arguments dónen fruit a una discussió entre Símies (defensa l'ànima com la harmonia) i Cebes (parla de l'ànima com la mort).
- Sòcrates argumenta sobre aquests dos, i seguidament es tracta el tema del més enllà.
- El Fedó finalitza amb la mort de Sòcrates.

Text de Plató: El coneixement racional

El coneixement racional: Cràtil, 440a-b.

“És raonable sostenir que ni tan sols existeix el coneixement, Cràtil, si totes les coses canvien i res no es manté. Car si això mateix, el coneixement, no deixés de ser coneixement, romandria sempre i seria coneixement. Però si, fins i tot, la forma mateixa del coneixement canvia, simultàniament canviaria a una altra forma de coneixement i ja no seria coneixement. Si sempre està canviant, no podia haver sempre coneixement, i d’acord amb aquest raonament, no hi hauria ni subjecte ni hi ha objecte de coneixement; si existeix allò que és bell, allò que és bo i cadascun dels éssers, és evident per a mi que el que ara diem nosaltres no s’assembla gens al flux ni al moviment.”

Aquest text de Plató planteja el coneixement de forma inestable, el qual ja no es podria anomenar com tal pel fet de que allò que canvia mai serà coneixement.
Si tot està sotmès a canvi, com podem parlar d’un coneixement subjectiu?El coneixement són com les arrels de la realitat, quelcom necessari, etern, objectiu i universal. És l’aprofundiment de cada idea.Aquestes arrels no hi seran en el moment que un concepte sigui “x”, però demà “y”: si la bellesa avui és el dia, i demà la nit, com puc conèixer? Com diria Plató, no es podria oferir una visió objectiva i universal de les coses que canvien. No hi podríem fomentar la ciència.
Per tant, el coneixement tindria el seu límit en l’opinió o doxa.