La convivència entre cultures serà impossible d’assolir si existeix la tolerància, l’egoisme...
Allò que una cultura considera correcte pot ser atentar contra la moral pels ideals d’un altre tipus de cultura, allò que una religió pot considerar un tabú és per una altra una tasca que s’ha de fer diàriament...
Una manera d’assolir una correcta convivència seria prendre les cultures i les religions amb la importància que cal, és a dir, considerant més importants en primer lloc als éssers humans, tot i tenir altres ideals. Això és un fet impossible de realitzar des del meu punt de vista, ja que tot i ser éssers racionals, també naixem amb l’egoisme, a impaciència, la intolerància, la violència...
martes, 16 de diciembre de 2008
viernes, 12 de diciembre de 2008
Huntington i el xoc de civilitzacions
EL PENSADOR:
Samuel P. Huntington, nascut el 1927 als EUA, és un politòleg de relleu internacional; avui exerceix de professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Harvard. El 1970 fundà la revista Foreing Policy ("Política Exterior"), el 1977 entrà a formar part del Consell de Seguretat Nacional de la Casa Blanca. La seva primera obra important és de 1968: L'ordre polític en les societats en canvi. El 1991 publicà La tercera ona. La democratització a finals del segle XX; però l'obra que ha posat Huntington en la llista dels investigadors actuals més influents és The clash of civilitzations and the remarking of world order ("El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial"), de 1996. Quin és el nucli de l'argumentació de Huntington?
L'OBRA
L'obra
Durant les dècades de la guerra freda, exposa Huntington, els conflictes mundials tenien arrels d'ordre ideològic i econòmic; inicialment el planeta estava configurat en dos blocs, l'occidental o capitalista i el bloc comunista; posteriorment, es formà un tercer bloc, el dels països no alineats. Amb l'enderrocament del bloc comunista s'esperava que l'altre bloc, l'occidental, s'imposés plenament, però no ha estat ben bé així sinó que, altrament, ha emergit un món plural, un món de civilitzacions. No s'ha instaurat, com molts profetitzaven, la victòria final d'Occident sinó que s'ha esdevingut un ressorgiment o una reafirmació de velles civilitzacions. Ressorgiment i reafirmació que han comportat un allunyament i un rebuig d'allò que prové d'Occident, que ha comportat un retorn als més autòctons orígens culturals: uns orígens que són fonamentalment religiosos. Així, doncs, emergeixen unes velles civilitzacions que tenen en una religió la seva més profunda identitat.
Quines són aquestes civilitzacions emergents? Huntington constata el ressorgiment islàmic (molts països que en les dècades de la guerra freda assumien el marxisme-leninisme o que formaven part dels països no alineats, actualment troben la seva identitat i esperança en l'islam), la civilització xinesa (la mil·lenària Xina recupera el confucionisme, la concepció de la vida del mestre Confuci, del segle VI abans de Crist), la civilització japonesa (formada a partir de la xinesa però amb tradicions pròpies), la civilització hindú (que té un nucli cultural de més de tres mil cinc cents anys), la civilització ortodoxa (emparentada amb l'Occidental però que remarca les diferències), també la civilització budista i, amb futur imprecís, la civilització africana i la llatinoamericana.
Aquest nou ordre mundial té els seus riscos. Les civilitzacions emergents es veuen superiors a la d'Occident, amb valors morals més autèntics. Huntington preveu que, per via del desafiament demogràfic (el 2025 més del 25% de la població mundial serà musulmana) o per via del creixement econòmic (el 2025 Àsia inclourà set de les deu economies més fortes del planeta) o per via de la militància creant inestabilitat, el poder i els controls de la civilització occidental es desplaçaran cap a les civilitzacions no occidentals. Així, un xoc de civilitzacions, d'aquestes civilització arrelades a religions, dominarà la política a escala mundial: en les fronteres entre civilitzacions es produiran les batalles del futur. Una d'aquestes fronteres o línies de fractura passa precisament per l'ex-Iugoslàvia dividint els seus pobles.
El retorn a les cultures autòctones o indigenització dificulta parlar de principis ètics i valors universals. Per a molts xinesos i per a molts musulmans la democràcia i la mateixa Declaració Universal de Drets Humans són creacions occidentals, no universals. En aquesta situació, si volen evitar perillosos enfrontaments, és urgent cercar els atributs comuns a totes les civilitzacions, és a dir, hem de cercar, acceptant la diversitat, la moralitat mínima que es deriva de la comú condició humana.
Samuel P. Huntington, nascut el 1927 als EUA, és un politòleg de relleu internacional; avui exerceix de professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Harvard. El 1970 fundà la revista Foreing Policy ("Política Exterior"), el 1977 entrà a formar part del Consell de Seguretat Nacional de la Casa Blanca. La seva primera obra important és de 1968: L'ordre polític en les societats en canvi. El 1991 publicà La tercera ona. La democratització a finals del segle XX; però l'obra que ha posat Huntington en la llista dels investigadors actuals més influents és The clash of civilitzations and the remarking of world order ("El xoc de civilitzacions i la reconfiguració de l'ordre mundial"), de 1996. Quin és el nucli de l'argumentació de Huntington?
L'OBRA
L'obra
Durant les dècades de la guerra freda, exposa Huntington, els conflictes mundials tenien arrels d'ordre ideològic i econòmic; inicialment el planeta estava configurat en dos blocs, l'occidental o capitalista i el bloc comunista; posteriorment, es formà un tercer bloc, el dels països no alineats. Amb l'enderrocament del bloc comunista s'esperava que l'altre bloc, l'occidental, s'imposés plenament, però no ha estat ben bé així sinó que, altrament, ha emergit un món plural, un món de civilitzacions. No s'ha instaurat, com molts profetitzaven, la victòria final d'Occident sinó que s'ha esdevingut un ressorgiment o una reafirmació de velles civilitzacions. Ressorgiment i reafirmació que han comportat un allunyament i un rebuig d'allò que prové d'Occident, que ha comportat un retorn als més autòctons orígens culturals: uns orígens que són fonamentalment religiosos. Així, doncs, emergeixen unes velles civilitzacions que tenen en una religió la seva més profunda identitat.
Quines són aquestes civilitzacions emergents? Huntington constata el ressorgiment islàmic (molts països que en les dècades de la guerra freda assumien el marxisme-leninisme o que formaven part dels països no alineats, actualment troben la seva identitat i esperança en l'islam), la civilització xinesa (la mil·lenària Xina recupera el confucionisme, la concepció de la vida del mestre Confuci, del segle VI abans de Crist), la civilització japonesa (formada a partir de la xinesa però amb tradicions pròpies), la civilització hindú (que té un nucli cultural de més de tres mil cinc cents anys), la civilització ortodoxa (emparentada amb l'Occidental però que remarca les diferències), també la civilització budista i, amb futur imprecís, la civilització africana i la llatinoamericana.
Aquest nou ordre mundial té els seus riscos. Les civilitzacions emergents es veuen superiors a la d'Occident, amb valors morals més autèntics. Huntington preveu que, per via del desafiament demogràfic (el 2025 més del 25% de la població mundial serà musulmana) o per via del creixement econòmic (el 2025 Àsia inclourà set de les deu economies més fortes del planeta) o per via de la militància creant inestabilitat, el poder i els controls de la civilització occidental es desplaçaran cap a les civilitzacions no occidentals. Així, un xoc de civilitzacions, d'aquestes civilització arrelades a religions, dominarà la política a escala mundial: en les fronteres entre civilitzacions es produiran les batalles del futur. Una d'aquestes fronteres o línies de fractura passa precisament per l'ex-Iugoslàvia dividint els seus pobles.
El retorn a les cultures autòctones o indigenització dificulta parlar de principis ètics i valors universals. Per a molts xinesos i per a molts musulmans la democràcia i la mateixa Declaració Universal de Drets Humans són creacions occidentals, no universals. En aquesta situació, si volen evitar perillosos enfrontaments, és urgent cercar els atributs comuns a totes les civilitzacions, és a dir, hem de cercar, acceptant la diversitat, la moralitat mínima que es deriva de la comú condició humana.
miércoles, 3 de diciembre de 2008
Les primeres societats:
Les primeres agrupacions d’éssers humans eren societats igualitàries . Basaren la seva supervivència en la caça i la recol·lecció.
Hi predomina l’economia de l’intercanvi i la reciprocitat. En els clans familiars, el cap és un home amb experiència. La forma de vida nòmada els obliga a viure en cabanes, coves o abrics.
Les societats agrícoles:
L’esgotament de la caça major, la dels grans espais oberts, i el considerable augment demogràfic els empenyen a buscar recursos en el conreu i la domesticació d’algunes espècies animals. Dóna lloc a una nova forma d’economia: l’acumulació i la redistribució controlada.
Cap de la tribu: persona amb poder suficient per recollir i emmagatzemar aliments i béns que puguin satisfer les necessitats de la població en un moment d’escassetat.
Líder guerrer: és aquell capaç de portar una guerra.
Els estats naixents:
Per passar d’aquestes societats primitives a l’Estat van haver de donar-se condicions noves:
- Una forta centralització del poder
- Una estratificació social més gran
- Una clara divisió de funcions
- Una desigualtat en la distribució de la riquesa
- Un desenvolupament urbanístic
- Un notable creixement cultural
La producció augmenta gràcies al desenvolupament de tècniques noves, les condicions de vida milloren, la vida social s’enriqueix..
Aquesta nova forma d’organització social es produeix abans a Orient Mitjà.
L’antropologia cultural pretén comprendre millor com l’espècie humana ha anat configurant-se socialment i ha desenvolupat diferents models de societat.
Com a individus també anem configurant-nos socialment -> a través de la “socialització”
martes, 2 de diciembre de 2008
Diferències entre Hobbes i Rousseau
Thomas Hobbes planteja els éssers humans com uns éssers egoistes en lluita constant per satisfer les necessitats pròpies. Renuncien a la llibertat a canvi de la seguretat i la protecció d’un cap fort, capaç d’imposar les seves lleis, amb la finalitat de conviure en pau.
Jean-Jacques Rousseau
planteja els éssers humans d’una societat com individualistes, estructurant-se en comunitats igualitàries. Però això dóna lloc a l’egoisme però la propietat privada, i l’ésser humà sociable acaba sent malvat.
La societat més coherent jo crec que la planteja Hobbes, ja que, sent egoistes i pensant només en nosaltres mateixos aconseguim l’equilibri gràcies a un monarca. Tot i que hem de cedir part de la nostra llibertat, per una altra part ens recompensa vivint en concòrdia.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)